Si els historiadors no ens enganyen, tal dia com hui de l’any 1935 es van reunir a Madrid, que és on es fan les reunions importants, els dirigents d’uns quants partits polítics i d’alguns sindicats, amb la intenció de pactar una coalició de formacions d’esquerra que va passar a la història amb el nom de Front Popular, encara que pel nostre territori també va ser conegut com el Front d’Esquerres.
Si haguérem de fer cas als actuals “constitucionalistes”, bé siguen polítics, escriptors, periodistes o gent de la faràndula, aquella reunió degué ser un aquelarre dirigit per Satanàs en persona. Però com, si parle d’humiliacions, traïcions i derrotes del passat em podrien encolomar un delicte d’odi, em permetran vostès que escriga sobre el nou “front popular” que està perpetrant-se a Madrid, que és on s’han de formar els governs progressistes.
El primer detallet que em crida l’atenció és que els representants de la patronal, de les grans empreses, de la banca i de la Conferència Episcopal consideren que formar un govern aproximadament progressista amb la col·laboració de Bildu, ERC, Compromís, el BNG i alguns altres, a més del PSOE i de Podemos, ens abocarà directament a l’apocalipsi i morirem tots, i totes, de molt mala manera. Això, des del meu punt de vista, equival a afirmar que els vots als partits esmentats no són tan bons com els vots a VOX, el PP i Ciudadanos, és a dir, que els milers i milers de vots que sumen entre tots són vots equivocats, per anticonstitucionalistes.
Jo, si volen que els diga la veritat, no he llegit una constitució que no vaig votar, no perquè no poguera, sinó perquè era una continuació del Fuero de los Españoles franquista i prohibia expressament la federació de comunitats autònomes. Però crec que tots els vots haurien de tindre el mateix valor perquè les persones que els posen dins l’urna són iguals davant la llei, la justícia i l’agència tributària o, almenys, ho serem davant de Déu Nostre Senyor quan ens n’anem a l’altre barri.
El moviment dels fronts populars es va generalitzar arreu d’Europa, i de quasi tot el món, abans de la Segona Guerra Mundial i no va tindre gens d’èxit, com sabem. Però l’apocalipsi posterior no el provocaren les reivindicacions legítimes d’un proletariat que volia organitzar-se sinó la crisi del 29, que va ser molt llarga, i l’eclosió dels totalitarismes representats, entre nosaltres, per Hitler, Mussolini, Stalin i Franco.
Ara mateix, després d’una “crisi” que també està fent-se massa llarga, les classes populars del nostre àmbit econòmic i social creuen que són “classe mitjana” perquè tenen un i-phone, poden veure sèries en Netflix i es juguen els jornals en apostes absurdes, encara que no poden tindre fills, perquè a penes poden passar casa, i no tenen gens segur el futur per l’assumpte de les jubilacions. I la cosa està encara pitjor a Sud-Amèrica, Àsia i Àfrica.
Només un canvi radical en les polítiques socials, un repartiment més equitatiu de la riquesa i un compromís seriós amb la conservació del medi ambient podrien millorar les condicions de vida de la immensa majoria de la població, que no és “classe mitjana” ni de conya, i això només seria possible amb governs que pensen més en les persones que en les xifres macroeconòmiques. De manera que, si a la gent que sabem li fa por el canvi, senyal que és bo per a nosaltres perquè, com va dir aquell, hi ha voltes que saps de quina part t’has de posar quan veus qui s’ha posat a la part contrària.
