Qui dia passa, any empeny - 17 de juny

17 juny 2019 06:00h

Hi ha dies de l’any que el calendari em dóna l’article de cada dilluns mig fet: només em falta escriure’l. Tal dia com hui, posem per cas, de l’any 1789 va començar l’Edat Contemporània, a criteri de les persones que ho entenen. Una edat que encara és la nostra, si el criteri de les persones que ho entenen no ha canviat. No és estrany, per tant, que ens trobem cada dia, al treball, al carrer, als ajuntaments, a les xarxes socials, al mercat o als vàters de l’estació del Nord, amb persones que no han superat les idees ni les conductes d’aquella època; però voten, si volen, com la resta dels mortals...

Supose que és una casualitat, però resulta que, tal dia com hui, la “comunitat internacional” –gent sense ofici, però amb molts beneficis– commemora el Dia Mundial contra la Desertització i la Sequera, dues amenaces severes per a la supervivència humana que els mateixos humans hem provocat en a penes dos segles i mig, perquè l’Edat Contemporània només té 230 anys.

La relació directa entre la contemporaneïtat, la desertització i la sequera m’ha evocat la figura d’un sant inventat que és ben possible que els nostres avantpassats festejaren tal dia com hui, en temps remots: sant Avi, descobridor del forcat i, en conseqüència, de l’agricultura i, per desgràcia, del treball, que va ser proclamat rei per la gent de la tribu.

La llegenda no explica si el títol de rei que sant Avi va guanyar merescudament va passar, per la cara, a un fill o una filla... Però sí que posa clarament de manifest que ell va ser el primer rei de la història que va treballar i l’únic conegut, per ara.

Si pensem en la capacitat de la ment humana per a inventar, recordar i millorar històries com la de sant Avi –això vindria a ser la cultura– no podem dubtar que les persones, en la nostra qualitat d’espècie dominadora del planeta i dels seus recursos, hem sabut traure’n partit. Del forcat als tractors que llauren amb la precisió d’un raig làser, hem progressat una barbaritat.

Per això costa més d’entendre per què uns individus de la mateixa espècie han estat capaços de provocar la desertització d’una bona part del planeta que habitem, encara que saben molt bé que l’amenaça d’extinció també els afecta, perquè no en tenim un altre.

Sóc molt conscient que el nombre de persones ha augmentat molt des dels temps de sant Avi i que el planeta és, dalt o baix, el mateix. Però si hem inventat una tecnologia que ens permet comunicar-nos quasi a l’instant, fins i tot quan no tenim res a dir; si hem trobat una combinació d’elements químics que ens allibera del dolor; si hem estat capaços de crear déus; si ens hem regalat edificis, llibres, quadres i músiques que ens fan sentir en la glòria... No serem capaços d’acabar amb la fam, sense amenaçar el futur del planeta i, per tant, de l’espècie humana?

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next