Si la llegenda és certa, i no tenim motius per a dubtar-ho, tal dia com hui de l’any 1919, al desaparegut bar Torino de València, molt a prop d’on es disparen ara les mascletades, uns quants entusiastes de l’esport que, amb el pas dels anys es convertiria en rei indiscutible de l’afició, fundaren el València CF que, per tant, celebra enguany el centenari, perquè, a més, el primer camp on va jugar l’equip, el d’Algirós, es va inaugurar el mes de desembre del mateix any.
Toca, per tant, donar l’enhorabona als aficionats d’arreu del món i, sobretot, als valencians que han sofert molt els últims anys però que, ara mateix, tenen encara l’esperança de classificar-se per a les competicions internacionals i de guanyar la Copa, quan juguen la final contra el Barça, a Sevilla.
La meua relació amb el València no ha estat gaire estreta, encara que mon pare sí que era “valencianista” i va anar alguna volta a veure algun partit a Mestalla. Mon pare, per cert, tenia més o menys la mateixa edat que Toni Puchades i havien jugat junts quan eren xiquets, pels carrers i els sequers de Sueca.
Molts anys després, jo vaig escriure un llibret per a xiquets i xiquetes que era la biografia del gran futbolista suecà i, una nit, vaig anar a presentar-lo a les penyes valencianistes en el transcurs d’un sopar que va resultar tan agradable com sorprenent. La majoria de les persones que vingueren al sopar, amb els fills i els néts en alguns casos, eren de Requena, pel motiu que fóra, i va i resulta que, encara que jo vaig parlar en valencià durant tot l’acte i que el llibre també està escrit en valencià, aquelles bellíssimes persones de Requena no tingueren cap problema per a entendre’m i moltes compraren un o dos exemplars del llibre, que els vaig firmar amb molt de gust. Ho comente per algunes declaracions de cretins i cretines que volen convertir el valencià en un problema per a la convivència dels valencians quan l’únic problema que tenim són ells i elles. Un altre dia que no estem de celebració, ja diré els noms…
Com a culer declarat que sóc, el València m’ha donat més d’un disgust, sobretot en l’època del Piojo López, que és la que millor recorde, quan tornàvem de Barcelona amb el llom ben calent perquè el viatge nocturn, quan el teu equip ha perdut a casa, es fa molt llarg. I en tornar a la Ribera, naturalment, encara havíem d’aguantar estoicament les burles dels amics valencianistes.
Enguany, el dia 25 de maig, ens tornarem a enfrontar en una final que, si no és de les que més entusiasme provoquen entre els aficionats, serà igualment un gran partit. Jo, lleig està dir-ho, intentaré estar present a Sevilla, en un “marc incomparable”, probablement acompanyat per amics del Barça o del València i encara que vull que guanye el meu equip, he de declarar públicament que, llevat d’alguns energúmens que són la vergonya de tots els equips, el València té una afició que, com els meus amics de Requena i molts altres que conec, es mereixeria aixecar algun títol enguany, quan es compleix un segle de la seua fundació.
