Com si volguera fer una representació en viu d’El Judici Final que Michelangelo Buonarroti va acabar de pintar tal dia com hui de l’any 1541, al sostre de la capella Sixtina, a l’altra part del món i en una època molt més civilitzada, el reverend Jim Jones, que s’havia inventat una secta suïcida, se’n va anar a l’altre barri, amb quasi mil adeptes més, el dia 18 de novembre de 1978. La tragèdia de Jonestown va commoure l’opinió pública, va omplir moltes pàgines de diaris, va ocupar moltes hores de ràdio i televisió i va posar de manifest que el món occidental havia començat a canviar els valors religiosos tradicionals per unes altres manifestacions de l’espiritualitat. Com ara, el suïcidi col·lectiu basat en la creença que uns éssers superiors d’un altre planeta baixarien a la Terra, s’emportarien els cadàvers amb les seues naus, els ressuscitarien i els proporcionarien una vida eterna en un paradís galàctic.
Moltes persones deuen pensar que calia tindre uns cervells molt malats per a creure’s aquella faula interplanetària. Però la vespra d’aquell dia fatídic, no tan lluny de nosaltres, uns éssers amb aspecte humà però amb els cervells igualment corcats, també s’havien confabulat, dirigits per un líder que encara es manté en l’anonimat, per a perpetrar un sacrifici, destinat a aplacar la ira dels que es consideraven els únics justos.
Supose que els culpables devien passar el dia molt alterats, que repassaren una i mil voltes les instruccions, l’horari, la llargària de la metxa, l’itinerari de la fugida, la repercussió de l’atemptat… No resulta difícil imaginar que, quan es reuniren, ja tardet, el dia 17 de novembre de 1978, potser després d’haver sopat amb les famílies, devien estar excitats, nerviosos, amb els cors desbocats i la sang més calenta que mai. Quan pujaren al cotxe per a dirigir-se a Sueca, tots eren conscients que estaven a punt d’arriscar la vida per la pàtria, com els havien advertit els seus superiors. Però els animava una fe cega en la seua missió i la proximitat del 20 de novembre, un aniversari que els donaria l’oportunitat de demostrar que, a pesar que Franco ja feia tres anys que havia abandonat el timó de la nau, Espanya encara navegava a veles plenes cap al paradís que ells anomenaven zona nacional.
Probablement, en arribar a l’escenari dels fets, esperaren amb paciència que els carrers de Sueca, animats com qualsevol nit de dissabte, es quedaren deserts. De matinada, cap a les tres del dia 18, s’acostaren a la casa que els havien dit, esperaren el senyal dels còmplices locals i, amb tota la precaució del món, posaren l’artefacte explosiu que els havien donat en la finestra de la casa número 10 del carrer de Sant Josep, on encara hi havia una placa de bronze que anunciava: Juan de la C. Fuster. Abogado.
L’endemà, per desgràcia, la gesta dels patriotes va quedar diluïda entre els cadàvers de la secta suïcida de Jonestown. Però aquell enemic que amenaçava la pàtria amb idees i paraules, i els seus seguidors, ja estaven advertits i ells ja viatjaven cap al paradís de l’oblit perquè, per ara, el crim ha quedat impune.
