Qui dia passa, any empeny - 20 de maig

20 maig 2019 06:00h

Durant segles, i sobretot en començar la revolució industrial, les maneres de pesar i mesurar eren enormement diferents arreu del món, més o menys com passava a Europa amb les monedes, abans de la implantació de l’euro. Nosaltres teníem la vara, el pam, la lliura, l’almodí, l’unça, la rova, el jornal, la fanecada, l’armut, les llegües, les jornades... Però el progrés necessitava un sistema universal de peses i mesures que garantira la unitat de criteri, sobretot en el comerç internacional. Per això, tal dia com hui de l’any 1875, es va crear a Sévres, a prop de París, l’Oficina Internacional de Peses i Mesures que, molt a poc a poc, ha aconseguit implantar a quasi tot el món els patrons del metre, el litre, el quilo i els seus derivats.

Alguns anys abans, a Sueca, un mestre que havia nascut a Vic l’any 1819 ja s’havia convertit en divulgador dels avantatges del sistema mètric decimal i l’havia donat a conéixer als seus alumnes i a tots els interessats, que n’eren molts. Miquel Rosanes Vilardell havia estat destinat a Sueca l’any 1845 i de seguida s’adonà que les criatures del poble que anaven a l’escola pública que ell dirigia no entenien els llibres de text, escrits en castellà, perquè només sabien parlar valencià. En la introducció que va escriure per a un dels llibres que es veia obligat a editar ell mateix, el senyor Rosanes es queixava amargament perquè, de cinquanta xiquets de més de nou anys, ni tan sols un va ser capaç d’explicar què volia dir “ceniza”. De manera que el mestre es va veure obligat a inventar un nou sistema d’aprenentatge, amb l’objectiu bàsic que les criatures aprengueren castellà per a poder començar a entendre els textos que havien d’estudiar.

És un cas paradigmàtic de colonialisme cultural, encara que els coste de reconéixer als patriotes espanyols; però, mentrestant, Rosanes va dedicar moltes hores de la seua vida a explicar en què consistia el sistema mètric decimal, no sols a les criatures de la seua escola, sinó sobretot als comerciants locals, que sabien molt bé que aquell nou model estava destinat a substituir els sistemes de mesura tradicionals.

Tants anys després d’aquell canvi importantíssim de referències, que implicava una preparació específica dels usuaris perquè el nou sistema, tot i ser enormement pràctic, era difícil d’entendre sense formació, resulta paradoxal el fet que, immersos com estem en un procés de canvi profund, les nostres escoles no hagen estat capaces de preparar els ciutadans per als nous models: l’euro va entrar a les nostres cases de la nit al matí sense que ningú –ni estudiants, ni comerciants, ni consumidors– sabera, exactament, quines en serien les conseqüències. Les anomenades “noves tecnologies” només han servit per convertir en zombis els usuaris, perquè ningú ens ha explicat quins poden ser els usos realment profitosos i, així, els que els coneixen i saben aplicar-los se n’aprofiten de l’analfabetisme tecnològic de la majoria...

Si estem condemnats a aprendre de la història per a no repetir-la, crec que l’exemple de Rosanes és paradigmàtic: alguns mestres, abans i ara, són capaços d’ensenyar als seus alumnes coses que els resultaran molt útils per al futur, a pesar dels límits que els imposa el sistema educatiu. Però també resulta fàcil de constatar que, quan la societat no respon a les demandes de l’entorn i no s’adapta a les circumstàncies per a tractar de millorar-les, el resultat és catastròfic.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next