Qui dia passa, any empeny - 21 d’octubre

21 octubre 2019 06:00h

En encetar les meues col·laboracions de cada dilluns en Diari La Veu, vaig declarar que no parlaria de l’actualitat perquè no sóc expert en res i perquè els lectors i lectores hipotètics ja tenen moltes opcions per a informar-se’n. Ara m’alegre d’haver pres una decisió que m’excusa de pronunciar-me a propòsit de tants i tants fets desagradables com estan produint-se al nostre territori i que afecten les nostres vides. Però mantindré la meua intenció de no dir res que no siga obvi o que ja haja dit algú amb més autoritat i més coneixement de causa que jo.

Per això vull recordar que tal dia com hui de l’any 1962, Raimon va actuar per primera vegada en públic, a Castelló de la Plana. Des d’aquell dia, o des d’abans, quan cantava només per als amics, hauria estat difícil endevinar fins on arribaria la projecció mundial del cantant de Xàtiva.

Llevat de la música, la dansa i les arts plàstiques, que no fan ús de la paraula per a expressar-se, tots els productes de la nostra cultura han fet i fan un paper insignificant en la cultura europea o del “món occidental”. I no perquè no hi haja cantants, novel·listes, autors teatrals o poetes capaços de donar al món productes de qualitat, clàssics o avantguardistes. La llengua en què ens expressem és una rèmora que ens impedeix travessar fronteres, llevat d’algunes excepcions honroses.

Una d’aquestes excepcions, potser la més significativa, és l’obra immensa de Raimon, que ha estat reconeguda, i venuda, perquè la cultura també és un negoci arreu del món. Més enllà de les nostres fronteres i dels prejudicis i menyspreus a què estem acostumats, l’obra de Raimon té la mateixa consideració que la de Víctor Jara, Violeta Parra, Moustaki, Pete Seeger, Leonard Cohen, Joan Baez o qualsevol altre mite de la música d’arrels populars, compromesa amb la societat del seu temps i amb el seu entorn.

I com que el món és un mocador, també tal dia com hui, però d’uns quants anys més tard, el 21 d’octubre de 2006, Bruce Springsteen va vindre a València i va fer un concert, memorable des del meu punt de vista, a l’estadi del Llevant. Aquell dia, el Boss presentava un disc absolutament diferent a tots els anteriors: We shall overcome, amb cançons del gran Pete Seeger, que va ser amic de Raimon i va actuar amb ell en diverses ocasions, encara que la més memorable va ser la del Palau de la Música.

Com és natural, Bruce Springsteen també va interpretar algunes de les seues cançons més emblemàtiques, com The river o Hungry heart –tan antigues que ja les “punxava” jo a la discoteca Hollywood de Sollana a primeries dels vuitanta–, encara que el cim del recital va arribar quan tot l’estadi corejava, amb més o menys perícia i més o menys bona pronúncia, We shall overcome, un himne que ja cantàvem, en una bella traducció, quan érem joves i que em permet acabar tornat a l’actualitat que no vull escoliar. Perquè la traducció ens ajudarà a comprendre que aquella cançó reivindicativa continua ben vigent. Nosaltres traduíem We shall overcome one day per Tots junts vencerem demà: no hi ha una altra eixida.

AGERMANA'T

Necessitem la teua ajuda per a fer econòmicament viable Diari La Veu. Si vols continuar informant-te en valencià, agermana't ara!

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next