Qui dia passa, any empeny - 22 d’abril

22 abril 2019 06:00h

Fa cosa d’un segle, any més, any menys, el segon dia de Pasqua era una festa tan important com el primer de dalt a baix del País Valencià. Si, en molts pobles, la gent anava en romeria a ermites i santuaris, a Sueca, les quadrilles pasqüeres es reunien als sequers que envoltaven la ciutat per a berenar, jugar, volar les milotxes i ballar.

Vicent Molina, l’autor del conegudíssim Casament de Maria la Chapa, ens recorda en un parell de poemes populars que els berenars suecans, que no devien ser gaire diferents dels berenars a la majoria de pobles valencians, es basaven en el magre amb faves, les llonganisses, l’encisam, els ous durs, les tomaques, les taronges i els panous.

Als inicis del segle XX la població en general ja no passava tanta fam com alguns anys abans, però després de les restriccions quaresmals, el magre i les llonganisses devien ser menges molt abellidores; les faves i l’encisam eren verdures de temporada; els ous durs eren, sens dubte, una reminiscència de rituals antics, relacionats amb la fertilitat, amb el renaixement de la natura en primavera, que els xics i les xiques joves havien convertit en objecte de bromes una miqueta “atrevides”, que els permetien relacionar-se entre ells.

Perquè la Pasqua era també el temps de formar parelles noves que, sovint, es consolidaven i tant els balls com els jocs contribuïen a l’aproximació dels sexes. Els xiquets i les xiquetes, junts i mesclats, jugaven a corda, a la tarara, als pilarets o al sambori, un espectacle que no podia contemplar-se la resta de l’any. Però els adolescents, i els que ja no ho eren tant, jugaven al gat i la rata o al sant i gallet, també mesclats, que eren jocs de moviment que consistien, bàsicament, en una persecució: un xic perseguia una xica, que es podia protegir eixint o entrant a un cercle que formaven els altres jugadors, agafats per les mans, un contacte físic impossible en qualsevol altre moment.

I els balls, naturalment, facilitaven la complicitat de les noves parelles, que podien “tocar mareta”, vigilats per pares, mares i parents, sempre que la xica ho consentira amb un sí ben explícit perquè, entre nosaltres, de tota la vida, un no era un no, a pesar que ara hi ha homes, i fins i tot alguna dona, que no ho acaben d’entendre...

He deixat els panous per acabar aquesta remembrança que no pretén ser nostàlgica, sinó antropològica, perquè, ja després de la guerra, a Sueca, la gent cantava una cançoneta popular, amb la mateixa música que la tarara, que recordava un episodi relacionat amb els panous i que ve molt al cas ara que estem immersos en una campanya electoral.

Per aquell temps, les dones pastaven els panous a casa i, després, els duien al forn, que supose que havia d’assolir una temperatura adequada per donar-los la consistència, el color i l’esponjositat necessàries. Algun any, les fornades no devien eixir bé i la gent cantava:

Els panous de Poldo no volen unflar
les dones, calentes, el volen matar.
Els de ca Vendrell han eixit pitjor,
no li diuen res perquè és regidor.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next