El juliol de 1969, ara fa just mig segle, arribaren a la Lluna els astronautes Armstrong, Aldrins i Collins, protagonistes d’un documental preciós dirigit per Stanley Kubrick que va tancar la cursa espacial, segons els experts, amb la victòria dels ianquis i la derrota dels russos. Al llarg d’aquella setmana que ara sembla remotíssima, els adults només parlaven d’aeronàutica, de la Lluna, de la televisió que encara era en blanc i negre, dels viatges espacials i dels americans. Probablement per aquest aniversari redó, i perquè amb alguna cosa que no siguen les diarrees –mentals i intestinals– de Naranquito Rivera han d’omplir les pàgines dels diaris i les hores d’emissió, molts mitjans de comunicació han dedicat reportatges especials, anuncis, elucubracions, debats i articles a la gesta, encara que, fins ara, he trobat a faltar almenys un recordatori d’un altre fet que va ocórrer tal dia com hui i que ha afectat les nostres vides molt més que aquell viatge a la Lluna.
Perquè la vesprada del 22 de juliol de 1969, Francisco Franco, conegut també, entre els amics, com Paca la Culona, va decidir designar successor seu, al front de la pàtria, el jove Juan Carlos de Borbón, que després es va convertir en rei.
Aquella designació que sembla oblidada va ser assumida amb total normalitat pels “pares de la constitució” i per això, en morir Franco, tot va ser una alegria i una festa democràtica, a pesar que la República havia estat legitimada pels vots de la gent, mentre que la nova restauració va ser imposada: menudències.
Des del mateix moment de la designació, Adolfo Suárez, un home del Movimiento que aleshores era director de la ràdio i la televisió que ens va permetre veure com arribaven a la Lluna els americans, va rebre l’encàrrec de popularitzar la figura de Juan Carlos, completament desconeguda pel “gran públic”, de manera que, en arribar el moment, els hipotètics votants saberen qui era, amb qui estava casat, quina era la seua formació i els seus gustos, quants fills tenia i de què collons havia viscut fins aquell moment.
Així, el futur demòcrata –que havia engendrat un altre Adolfo Suárez que creu que els neandertals avortaven degollant els infants acabats de nàixer– que va “protagonitzar” la transició i ens va conduir amb mà ferma cap a la convivència i la superació de les antigues ferides va ser l’encarregat de convertir Juan Carlos de Borbón en el futur rei “campechano” que ens engolírem sense un mal glopet d’aigua i, alhora, va convertir aquella TVE en un precedent de les televisions actuals, que també ens intoxiquen amb campanyes de desprestigi o enlairament de personatges, segons com bufa el vent, encara que, en l’actualitat, tenen un enemic molt poderós en les xarxes socials que, com sabem, són independents i ens permeten expressar lliurement les nostres opinions, encara que, en alguns casos, siguen més pudents que la diarrea de Rivera, el currículum de Suárez, les declaracions d’alguns “experts en la matèria” o l’herència que ens va deixar Paca la Culona.
