Hi ha dies en la vida que són anònims; dies que comencen i acaben sense que passe res, llevat del temps, que és el nostre enemic més implacable i que en la iconografia clàssica sol aparéixer amb la figura d’un pollastre, que representa el Sol. Tal dia com hui, si la història no ens enganya, no ha passat, mai, res que ens haja canviat la manera de viure ni que haja representat un progrés important o una hecatombe apocalíptica; res que siga digne de recordar perquè ens alegra, ens emociona, ens fa plorar o ens ensenya alguna cosa de profit. Al llarg de la història, els 23 de desembre són dies grisos, sense llustre, si els comparem amb dates tan memorables com el 25 d’Abril, el Primer de Maig, el 9 d’Octubre o, en un altre ordre de coses, el 21 de desembre, no perquè era el dia que s’acabava el món, segons algunes cultures antigues, sinó perquè és l’aniversari de la meua filla.
A pesar d’això, si furguem una miqueta en la crosta de la història, sempre hi trobarem una efemèride digna de recordar. Tal dia com hui de 1996 se’n va anar a l’altre barri, sense avisar, Vicente González Lizondo, el pare d’Unión Valenciana, que va protagonitzar moments memorables de la nostra història recent i va contribuir a l’hegemonia del Partit Popular al País Valencià i, per tant, a l’espoli dels pocs diners públics dels valencians durant vint anys. Jo què volen que els diga…
Anys abans, el 23 de desembre de 1951, va morir el gran compositor de tangos Enrique Santos Discépolo, autor de Siglo veinte que deia, entre moltes altres veritats: “Siglo veinte, cambalache, problemático y febril; el que no llora, no mama y el que no roba es un gil…”. Ja em diran vostés si l’home ho veia clar o no.
L’any anterior, el 1950, va nàixer un home assaonat que, de lluny, pareix un bon xicot, amb trellat, raonable i cordial: Vicente del Bosque, ara marqués. Un cavaller afable, que arribà a jugar amb el Castelló fa anys i que, indirectament, ha contribuït en dues ocasions a pal·liar el dèficit demogràfic que amenaçava la nostra societat i les nostres pensions. Nou mesos després del mundial de 2010 i nou després de l’eurocopa de 2012, la taxa de natalitat marca unes puntes tan exagerades que pareix que la gràfica haja pres viagra. Però l’atzar va voler que, casualment, el mateix dia de 1834, morira a Bath, on es viu bé, Thomas Malthus, que ens havia advertit que, si continuàvem procreant per damunt de les nostres possibilitats, vindria un dia que no hi hauria recursos suficients al planeta per a alimentar-nos com Déu mana… I el dia previst per Malthus ja ha arribat.
Però l’any que passaren coses importants, per a mi, tal dia com hui, va ser el 1978. Tres anys després d’haver mort el dictador, la pena de mort va ser abolida del tot, perquè ja no es podia aplicar ni als militars. I jo, si em permeten vostés la immodèstia, vaig descobrir que les xarxes socials ja existien molt abans que el Facebook, el Twitter i totes les altres gaites que ens animen a fer el ridícul en públic cada dia. Tal dia com hui de 1978 jo mateix vaig caure, com un tenconet, en una xarxa social més vella que anar a peu: el matrimoni.
