Qui dia passa, any empeny - 24 de juny

24 juny 2019 06:00h

La memòria que la raça humana conserva del foc deu ser tan antiga com el record de la pluja, de la terra i del vent; però la pluja, la terra, el vent i, en definitiva, tot allò que condicionava la vida dels humans primitius, eren forces naturals que no controlaven, regals dels déus que només ells eren capaços de dominar... I el foc era nostre: amb ell ens protegíem del fred i de les feres, al seu voltant escoltàvem, creixíem i apreníem a parlar i estimar, ens convertíem en membres del nostre clan, coneixíem les regles i les normes que ens permetien sentir-nos part d’un grup humà, amb un passat que condicionava el nostre futur i ens obligava a millorar cada dia; les flames, finalment, ens tornaven a la cendra d’on veníem i ens feien immortals, perquè el vent escampava arreu la nostra essència, la sembrava en terres sempre fèrtils i, amb la pluja, les nostres cendres, que eren part de la terra, feien aflorar els fruits que alimentaven els nostres fills.

El tresor que Prometeu va robar als déus, en una de les estampes més belles de totes les mitologies conegudes, va convertir els humans en senyors de la Terra, ens va donar poder i seguretat: ens va fer com som, en definitiva. I, per això, entre tots els simbolismes que els humans hem atribuït al foc des que viu amb nosaltres, el més important, des del meu punt de vista, és, precisament, el que ens allibera de l’esclavitud a què ens tenien sotmesos els déus: gràcies al foc som nosaltres qui decidim el nostre destí.

I, per la mateixa raó, perquè des d’aleshores som nosaltres els qui decidim on volem anar i per quin camí, crec que les fogueres, les falles, les caramelles, els focs rituals que encenem a les nostres terres des de temps ancestrals, són, sobretot, un símbol de llibertat; o, més concretament, de la llibertat que ens dóna la possibilitat d’enraonar, de fer servir la raó i la paraula per resoldre conflictes o problemes.

Si, des de temps tan remots, els humans hem estat capaços de progressar; si, a pesar de tot, ens hem de sentir orgullosos de ser els hereus d’aquella raça que va dominar els elements, els focs que han arribat a la nostra època i que encenem ritualment per sant Joan, per sant Antoni o per sant Josep, no poden ser, només, un element purificador dels errors del passat, un record de la por que ens obligava a mantenir-nos units, sempre a prop del clan, quan ens amenaçava un perill, ni una evocació de la seguretat que ens proporcionava la foguera familiar. Han de ser, sobretot, símbols de joia, de realització personal, de convivència, de renovació...

Perquè només si som capaços de conservar la flama del nostre orgull, de la nostra esperança i de la nostra identitat, i de mantenir-la encesa, amb l’exemple, l’actitud i el treball quotidià, tots els dies i totes les nits de l’any, serem dignes hereus d’aquells altres humans que, com nosaltres, es van sentir senyors del seu destí, saberen exercir el seu dret a ser lliures, foren capaços de robar als déus el seu tresor més preuat i lluitaren cada dia per la seua independència.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next