“Als xiquets un dineret i a les xiques una zurra, pa que vagen a costura!” Amb una exclamació d’advertència per a les xiquetes, abans que la festa coincidira amb la celebració del dia contra la violència de gènere, acabava la cançó de les Catalinetes que encara es cantava a Sueca, tal dia com hui, festivitat de santa Caterina, pels anys seixantes. Els xiquets i les xiquetes celebràvem la tardor amb un berenar al camp, que havia d’incloure un rotllo d’anís i fruites confitades. Un dolç molt antic i molt primordial, en forma de cercle, de roda del temps, de límit.
Santa Caterina, que va nàixer a Alexandria un dia del segle IV, era una jove rica, intel·ligent, culta i se suposa que atractiva, que volia aportar les seues capacitats i el seu treball al progrés de la societat. Però es veu que un dia se li va aparéixer Jesucrist i, de la mateixa emoció, aquella dona que prometia tant es va retirar de la vida pública perquè, des d’aquell dia desafortunat, es considerava la promesa de l’aparegut. Ja havia trobat un sentit a la seua vida: servir un home superior en tot.
Un altre dia, després d’haver discutit amb alguns homes en la plaça pública, que era l’única xarxa social d’aquell temps, les autoritats d’Alexandria l’acusaren de provocadora, per haver deixat en ridícul els oradors més preparats de la ciutat, i la condemnaren a mort. Però, bé perquè estaven en campanya electoral, bé perquè Caterina estava bona, li oferiren la possibilitat de casar-se per a salvar la pell. Ella, a qui han pintat bella i serena molts mestres de la pintura antiga, es va mantenir fidel al seu promés i les autoritats la martiritzaren.
Els atributs de santa Caterina en són molts: un llibre, signe de saviesa; una palma, símbol del martiri; una espasa, que m’estime més no saber què representa, i una corona, que és un símbol de majestat i d’autoritat: la dona perfecta, com demostren els pintors que la imaginaren. Potser per això, santa Caterina és, sobretot, la protectora de les dones en saó que encara no tenen marit ni promés: les terres fèrtils que encara no han estat sembrades.
Molts anys després del martiri de santa Caterina, mentre a Sueca berenàvem, tal dia com hui de 1960, els sequaços del general Trujillo, dictador de la República Dominicana, assassinaven, després de martiritzar-les, les germanes Mirabel, Pàtria, Minerva i Teresa, en algun lloc de la selva dominicana. El martiri d’aquelles tres dones és un dels motius que ens obliguen a commemorar, cada 25 de novembre, el dia mundial contra la violència de gènere.
El nostre planeta pega tantes voltes que és natural que hi haja moltes confluències sorprenents: el mateix dia que el món, llevat d’algunes excepcions troglodites, condemna la violència contra les dones, una bona part dels humans honoren una santa que va renunciar al seu futur i es va convertir en màrtir, per mantenir-se fidel a la promesa que havia fet a Jesucrist. És difícil saber quina situació és més violenta: si morir per enfrontar-se activament a un dictador o renunciar a viure per mantenir-se fidel a una aparició i submisa a una voluntat que només pretén tallar-te les ales.
