El 1897 va ser un any de revolucions, pronunciaments i agitació social i política, que va culminar el 8 d’agost amb l’assassinat de Cánovas del Castillo a mans d’un anarquista italià que volgué venjar els morts i els torturats a Montjuïc. Però també va ser l’any del descobriment de la Dama d’Elx i de l’aspirina. L’any que van nàixer Llorenç Villalonga, Josep Pla o el músic d’Algemesí Josep Moreno Gans, que va adaptar la lletra del conegut poema de Llorente Vora el barranc dels Algadins a la música de la Muixeranga.
A Llíria, que celebra les festes de la Puríssima per aquestes dates, va morir, tal dia com hui d’aquell any tan mogudet, santa Teresa Jornet, fundadora de les Germanetes dels Ancians Desemparats, que havia nascut a Aitona, el dia 9 de gener de 1843. La institució s’havia fundat a Barbastro, però poc de temps després es va traslladar a la plaça de l’Almoina de València, on Teresa Jornet va començar a treballar per la causa. I a fe que el treball li va condir: quan la mongeta va morir a Llíria, encara relativament jove, havia deixat 103 asils d’ancians distribuïts pel món.
L’any següent, el 1898, moria a Sueca la senyora Maria Teresa Cardona Burguera, descendent d’una de les famílies més riques de la ciutat, que havia estat casada amb Antoni Baldoví Beltran, hereu d’una altra família notable. Abans d’enviudar, Teresa Cardona havia vist morir la seua filla única i, desenganyada per la conducta dels seus familiars més pròxims, si la memòria popular no ens enganya, va decidir que tots els seus béns foren venuts en pública subhasta i que el producte de la venda, que va sobrepassar els onze milions de pessetes, fóra destinat a la construcció d’un panteó familiar en algun dels nombrosos terrenys que la família Baldoví-Cardona posseïa a la població.
Amb aquella quantitat excessiva de diners podria haver-se construït un fastuós panteó d’or i, de fet, la perplexitat dels marmessors va arribar fins al punt que, quan ja estava l’obra acabada, feren enderrocar la volta de la capella per aixecar-la novament. No hi havia goteres, ni trossos d’obra que queien, ni cap defecte dels que solen afectar els edificis públics dels dos últims segles: era només per donar més jornals a la necessitada classe obrera de la ciutat.
L’arquitecte suecà Bonaventura Ferrando va posar en aquell projecte tot el seu ofici, aprés del mestre Gaudí, i tota la seua imaginació. El resultat és un edifici sumptuós i laberíntic, ple de passadissos i de jardins, que copsa positivament els visitants perquè és una obra d’art que uneix en un matrimoni perfecte l’harmonia de formes pròpia del modernisme i la tendència valenciana a la “coentor”, sense passar-se’n.
Però, al mateix temps que avançaven les obres, els marmessors de la difunta havien estat fent gestions per aconseguir el permís de Roma, i d’aquella manera, els inquilins de l’asil vell, que ja no estava en condicions, foren traslladats al nou edifici. Enguany, l’asil de Sueca farà cent anys, una bona part dels quals ha passat ofegat per les vies del tren, que dificulten la comunicació entre els barris de l’altra part de la via i el nucli de Sueca però, a més, impedeixen la contemplació del monument més important que tenim al poble. Li posarem un ciri, o els que calga, a santa Teresa Jornet, a vore si ella ens soterra les vies, perquè els governs que hem patit fins ara no ho han fet, a pesar de les promeses.
