Qui dia passa, any empeny - 29 d’abril

29 abril 2019 06:00h

Els podríem retraure uns quants defectes, però no hi ha dubte que els homes i les dones de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) són valents per haver proposat, enguany, que l’Escriptor de l’Any fóra sant Vicent Ferrer, la festivitat del qual celebrem tal dia com hui, l’endemà d’unes eleccions vitals per als valencians, que ens hauran renovat les esperances, si el sant ens ha tirat una maneta, o ens hauran enfonsat en la misèria, si ha passat de nosaltres, per descreguts. Perquè, com vostés poden imaginar, en escriure aquestes paraules, un servidor encara no sabia com aniria la cosa.

Sí que sé, perquè és del domini públic, que els i les membres de l’AVL tenen una certa tendència a proclamar escriptors o escriptores de l’any persones mortes. Així, de memòria, em vénen al cap Jaume I, Isabel de Villena, Roís de Corella, Carles Salvador, Enric Valor i, enguany, sant Vicent Ferrer, que predicava en valencià però es feia entendre, fins i tot, pels ciutadans que ahir votaren l’ínclit actor secundari Toni Cantó...

Crec que les acadèmiques i els acadèmics són valents perquè, en aquesta època de sensibilitats a flor de pell i reaccions populars immediates, s’ha de tindre molt de valor per a proposar com a representant de la literatura valenciana un home que convertia moros, jueus i mals cristians a creuades, vull dir a colps de creu; que se’n va anar de València calent d’orella i va espolsar les sandàlies a la porta de la ciutat perquè no volia emportar-se’n ni la pols; que era molt modest però també eixut i iracund, segons els seus biògrafs; que abominava dels escriptors i, sobretot, dels poetes, i que, en definitiva no era, ni volia ser-ho, escriptor, sinó orador i sant.

Sobre l’oratòria i la santedat de sant Vicent Ferrer hi ha moltíssims estudis documentats, escrits per homes il·lustres, com Fuster, Sanchis Guarner o J. F. Mira, i en alguns casos, quasi sants, també, com Sanchis Civera o Martí de Riquer. Estudis que alguns i algunes membres de l’AVL deuen haver llegit. Alguns i algunes altres, estic ben cert que ni han llegit els estudis esmentats ni tantes altres coses, perquè ja en tenen prou mirant-se el melic. Ja s’aviaran.

Segons aquests estudis, i molts altres, els sermons de sant Vicent Ferrer són fascinants, sobretot, si som capaços d’imaginar com els escenificava el patró del País Valencià, mentre un grapat d’incondicionals anava transcrivint-los. Llegits, és cert, no tenen la mateixa força, però són una font inesgotable d’expressions, paraules, dites i frases fetes que posen de manifest la riquesa expressiva d’una llengua que, fa sis-cents anys, encara era jove i forta. Una llengua que el temps, la incompetència de molts, l’odi d’uns altres i els interessos polítics han intentat fragmentar tant com el mateix cos de sant Vicent Ferrer, que té un braç a Gwened, en la Bretanya, un altre a Nova York, un tros a Roma, un altre a València i Déu sap on més. Una llengua que encara escrivim uns quants il·lusos, que no serem mai l’Escriptor de l’Any perquè estem vius, i que alguns valencians voldrien veure desaparéixer, com si els molestara que en l'era de les comunicacions frenètiques i la globalització cultural, una llengua tan antiga, tan fragmentada i tan maltractada, haja estat capaç de sobreviure, almenys, fins a les eleccions d’ahir.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next