Qui dia passa, any empeny - 3 de juny

3 juny 2019 06:00h

Ja vaig escriure unes paraules d’homenatge a Josep Lluís Bausset el dia que va nàixer, de manera que tal dia com hui, quan fa set anys que se’n va anar al cel, escriuré una miqueta sobre mi, i moltes altres persones com jo, si vostés m’ho permeten.

L’homenot que Joan Fuster va descriure com “l’home subterrani” havia nascut a Paiporta l’any 1910, però sempre va ser alcudià. Quan, encara jove, el colp d’estat de Franco el va sorprendre a Madrid, on havia anat a aprovar unes oposicions, Bausset tornà a l’Alcúdia i va fer classes als analfabets del poble, que en devien ser molts per aquell temps. Per no anar al front, es va comprar unes ulleres de cul de got que no li feren paper perquè un envejós anònim el denuncià i entre la guerra, la presó, les represàlies dels vencedors i l’escassesa d’ofertes de treball, només va poder aprovar unes altres oposicions i es va poder casar l’any 1955, que és just l’any que jo vaig nàixer.

Uns quants anys després, quan ja havia passat per la pensió Clorofil·la i havia conegut Fuster, Ventura, Añó, Estellés, Sanchis Guarner i molts altres homes imprescindibles en la nostra història recent, Bausset es va deixar embolicar pels promotors del Secretariat d’Ensenyament de l’Idioma i, l’any 1973 o 1974, no ho recorde bé del tot, va impartir un curs de valencià en un institut d’Alzira. Jo vaig tindre la xamba de ser un dels seus alumnes i, a més d’aprendre una miqueta de sintaxi, gramàtica i vocabulari, vaig poder escoltar les seues opinions, sempre assenyades, incontestables, i vaig gaudir d’un sentit de l’humor molt diferent de l’humor suecà, que sempre ha estat una miqueta bròfec.

Un grapat d’anys després, hauria pogut fer-li una entrevista, com les que vaig fer a Isabel Llorente, vídua d’Estellés, o a Enric Valor. Però la providència o la mala llet d’algunes persones que no saben viure sense amargar la vida d’unes altres ho va impedir i, per tant, aquella tercera cruïlla en les nostres vides no va existir mai.

Ara mateix, la meua relació amb l’home subterrani es vehicula a través del seu fill Josep Miquel, monjo de Montserrat i articulista incisiu i prolífic, amb qui mantenim una relació de les que, abans de l’existència d’Internet, s’anomenaven epistolars.

L’any 2012, quan Bausset va faltar, Josep Miquel i les seues germanes Teresa i Matilde tornaren a Alberto Fabra, president d’alguns valencians per aquell temps, la carta monolingüe, de compromís, que els havia enviat i que ells consideraren un insult, més que no un reconeixement.

I en això estem, encara, tants anys i tants canvis després. Perquè, en el fons, si considerem la incidència de les nostres obres en la societat valenciana, si sospesem la influència de les nostres opinions en l’opinió pública, si avaluem l’abast de les nostres propostes ideològiques i el pes de les nostres paraules, la immensa majoria de les persones, homes i dones, que escrivim en la llengua que Bausset va defensar, va dignificar i va tractar d’ensenyar-nos som subterranis, per no dir invisibles.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next