Qui dia passa, any empeny - 4 de febrer

4 febrer 2019 06:00h

Tal dia com hui de 1942, ara fa 77 anys, va vindre al món Ovidi Montllor, cantant, actor i bona persona, en un Alcoi que a penes començava a recuperar-se de la guerra d’Espanya i en un món immers fins al coll en una altra guerra d’abast mundial. Aquell any van nàixer també algunes persones que ja ens han deixat, com Terenci Moix, Stephen Hawking, Aretha Franklin o Lou Reed, i algunes altres que no se’n van ni amb aigua calenta; com ara el rendista Felipe González, l’ínclit opinador Iñaki Gabilondo o la imparcial Rosa M. Mateo, a tots els quals els desitge una vida tan llarga i profitosa com les seues conviccions. En un món editorial on el paper era escàs, el futur censor Camilo José Cela va publicar La familia de Pascual Duarte i, curiosament, els espectadors que no havien anat al front van veure per primera vegada la pel·lícula Casablanca, que, després, quan ja formava part de la mitologia cinematogràfica, va “doblar” al valencià Ovidi Montllor, en una de les poques iniciatives dignes del difunt Canal 9.

Encara que, per les coses de la vida, no sé si el pressupost ens arribarà a tots, hauríem de brindar amb un bon whisky per la memòria d’Ovidi Montllor, que descansa en la glòria dels bons cors i en les sinapsis més fermes de la nostra memòria.

Potser no va estar bé que se n’anara, fa ja massa anys, sol i de negre, a gaudir les vacances que tots compartirem un dia o un altre, perquè quan toca empunyar el garrot, tots els braços són necessaris... Si, com alguns dels nostres contemporanis, es pensava que la veu ronca del poble podria recuperar-se amb píndoles d’estatuts i culleradetes de constitució; anava ben errat.

A mi em fa la impressió que la fera ferotge, si tornara a escapar, no ho contaria; acabaria convertida en abric d’alguna gatamaula amb llotja al Liceu o al Palau del senyor Calatrava, que és un arquitecte amb les mans divines, segons les declaracions d’algunes xiques fadrines, de les quals no volen saber res de mules.

Per cert, ara que hem parlat de xiques fadrines, Teresa em deia l’altre dia que el rierol a la vora del qual Ovidi volia sentir música l’han desviat a una urbanització amb tres camps de golf; que han prohibit els berenars a la muntanya perquè hi ha sequera i un perill molt greu d’incendis, i que això de mirar les cuixes de les dones des d’un clot és una agressió intolerable.

Ell que el té més a prop que la majoria de nosaltres, li hauria de preguntar, a Déu, per què, Ell que li va posar aquella piga a Teresa en el lloc deliciós que sabem, permet encara l’existència dels paràsits que viuen de la nostra sang i que no tenen ni cor on oferir un esquinçall de glòria a les persones que la mereixen ni memòria per recordar que ells no faran vacances, sinó que moriran sense remei.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next