Deu anys després de l’entrada de Jaume I a València, encara hi havia a la ciutat uns deu mil moros i entre vint i trenta cases de jueus, un dels quals, si els documents aportats pels historiadors no ens enganyen, havia de ser avantpassat directe de Joan Lluís Vives i March, que va morir a Bruges, podríem dir que exiliat, tal dia com hui de 1540.
Durant segles, les tres comunitats, moros, jueus i cristians, van viure en una pau relativa, tensa de vegades, perquè es necessitaven els uns als altres. En general, com que els que tenien estudis i diners se n’havien anat de València, els moros que es quedaren eren llauradors, teixidors, terrissers, pellers o paperers; exercien, per tant, oficis necessaris i productius, tenien les seues mesquites i els seus líders, i hem de suposar que, encara que durant molts anys eren majoria, evitaven els conflictes.
Els jueus, en canvi, eren una minoria molt activa i, a més del oficis que els atribueix la tradició, com ara argenters, llibreters o metges, eren torsimanys, és a dir, traductors, i recaptadors d’impostos, perquè podien avançar una part dels diners al bisbat o a la corona. La llegenda els atribueix també dues activitats més, no tan nobles: com que coneixien les tres llengües, podien convertir-se fàcilment en espies, i com que tenien diners, comerciaven amb esclaus que compraven i venien.
El cas és que les enveges i la por convertiren els jueus en enemics dels cristians i, a finals del segle XIV, els atacs a les sinagogues i les jueries els forçaren a convertir-se en cristians, tant si els agradava com si no.
Així, quan Joan Lluís Vives va nàixer, el 6 de març de 1492, tant son pare com sa mare formaven part de dues famílies de jueus conversos o “cristians nous”, i la Inquisició els va amargar la vida fins al punt que, després d’haver fet els seus primers estudis a València, Vives se’n va anar a París quan va morir sa mare i la seua família es va veure abocada a la ruïna per culpa del Sant Ofici, que els acusava de practicar la religió mosaica en secret.
A pesar de tot, quan Vives parlava de València sempre ho feia amb una gran enyorança i amb molt d’amor per la ciutat que el va veure nàixer i pel poble del qual se considerava part i, sovint, afegia a la seua signatura el gentilici Valentini.
Més enllà de la nefasta jurisdicció de la Inquisició, Vives va ensenyar a les millors universitats d’Europa, va mantenir relacions epistolars i personals amb els intel·lectuals més decisius de l’Humanisme i va escriure llibres importantíssims que el Sant Ofici no deixava arribar al Regne de València, no fora cas que els estudiants valencians es contaminaren de racionalisme.
En les seues cartes, sobretot, Vives es queixava de la situació dels intel·lectuals del segle XVI; de l’avarícia dels llibreters que no pagaven els seus deutes; de la prepotència dels intel·lectuals orgànics que controlaven universitats i biblioteques reials, i, en general, de les enormes diferències entre els rics i els pobres, els instruïts i els analfabets… No volia la glòria si, per assolir-la, no podia expressar lliurement el seu pensament i, només per això, ja l’hauríem de considerar un exemple digne d’imitació en la nostra època, que ja no viu subjugada per la Inquisició però és l’imperi de la mediocritat.
