La “comunitat internacional” celebra tal dia com hui, des de l’any 1979, el Dia Internacional del Poble Gitano. La data, que coincideix amb la mort de Picasso, l’any 1973 i la de Margaret Thatcher, l’any 2013, recorda el primer Congrés Mundial Romaní, que es va celebrar a Londres l’any 1971. Aquell dia, els representants del poble gitano instituïren la bandera i l’himne, com si volgueren posar de manifest que no es diferencien gens dels paios, que també sabem triar les prioritats dels nostres pobles quan ens reunim i tenim clar que sense una bandera i un himne no anem enlloc…
La bandera és verda, com els camps, i blava com el cel i té, al centre, una roda de carro roja: tot molt simbòlic. L’himne fa referència a la transhumància, els sofriments i la persecució que han sofert al llarg de la història i continuen sofrint ara. Per això crida l’atenció que el primer encontre servira per a coses tan banals com dissenyar una bandera o cantar un himne, mentre els xiquets gitanos d’Europa passen fam, no compten amb les atencions bàsiques i en molts casos ni tan sols poden anar a escola. Però, si cada casa és un món, els valencians no podem criticar els pobles que donen més importància a les banderes i els himnes que a les necessitats socials…
Si la història no ens enganya, els primers gitanos que arribaren al regne de València, cap al segle XV, eren coneguts amb el nom de boemians, escrit sovint bomians i d’altres maneres i no foren ben rebuts, com demostra aquest fragment d’un acte de cort que es va fer públic l’any 1547: “La vida dels quals (vagabunds bomians) és furtar i robar i enganyar dones i persones ximples[…] siguen bandejats del regne de València amb imposició de greus penes…”. El fet de diferenciar entre “dones” i “persones ximples” ens pot donar una idea de com estaven les coses per als legisladors d’aquell temps…
Però, a pesar de les amenaces, no se n’anaren tots, perquè Timoneda o Lope de Rueda parlen de gitanos i gitanes en algunes de les seues obres de teatre i també la cultura popular els va assimilar en diverses cerimònies i tradicions, com el popular ball de Torrent.
En l’actualitat, encara que les xifres no són gaire fiables, hi ha més de 60.000 gitanos en uns 180 pobles del País Valencià, la majoria dels quals es dediquen a la venda ambulant en mercats setmanals. Abans, s’havien dedicat a comprar i vendre animals, a fer de carreters o esquiladors i a treballar de jornalers al camp, fins que tot això va passar a la història no sols per als gitanos, sinó també per als paios.
Si volen commemorar la festa del seu poble, els gitanos valencians s’acostaran a un riu i tiraran flors a l’aigua per recordar les persones estimades que han mort…
Jo, sincerament, he tingut poca relació amb persones gitanes, però les que conec, de Sueca, Cullera i Algemesí, sobretot, són gent meravellosa, valencianoparlant i complidora, que es fa estimar i que viu la seua vida com vol, sense fer mal, perquè ningú els pot obligar a renunciar a les seues tradicions, que no els impedeixen gaudir ni del progrés ni dels beneficis socials de ser uns valencians del segle XXI.
