En aquesta època de l’any, quan ens castiguen les ponentades –de ponent, ni vent ni gent, ni terra ni casament– que ara en diuen “ones de calor”, les cigales o xitxarres mascles, que han passat l’any amagades i en silenci, ens alegren les vesprades amb el seu cant agut, incisiu, persistent, perquè volen aprofitar les poques hores de vida que els ha donat la natura per a reproduir-se, mentre les formigues treballen sense descans, com en la faula. Les xitxarres, una a una, són a penes uns animalets molestos que poden arribar, fins i tot, a resultar graciosos una vesprada tòrrida de juliol, però quan en són moltes, moltíssimes, poden amargar la vida de qualsevol, com passa amb algunes persones que, individualment, poden resultar entranyables o divertides per les seues opinions o actituds però quan es reuneixen en bandades fan una miqueta de por.
¿Qui no riuria, per exemple, en veure com un grup d’adolescents entusiasmades anima el seu ídol amb redolins una miqueta forçats, com ara “Benedito, equis, uve, palito”? Però quan el grup és gran, enorme, de més de 200.000 persones, i el seu ídol és un antic membre de les joventuts hitlerianes, com va passar a València tal dia com hui de l’any 2006, el somriure esdevé rictus i l’alegria, tremolor de cames perquè una multitud de fanàtics fa més port que una tronada.
Aquell dia, el 8 de juliol, de 2006, la visita del papa Benet XVI a València va apagar els laments dels familiars de les víctimes de l’accident de metro de cinc dies abans, les protestes dels qui no ens entusiasmàrem amb la visita del papa, el rei i el president del govern perquè sabíem que la festa ens costaria molt cara i, fins i tot, va ofegar el cant de les xitxarres que intentaven reproduir-se al llit antic del Túria i als solars pròxims a la Malva-rosa.
L’esdeveniment era un encontre mundial de famílies com Déu mana, que es va celebrar després d’un debat teològic finíssim a propòsit del bé que fan a la societat les llars en pau i harmonia. Unes llars que paguen el lloguer o la hipoteca encara que no puguen menjar de calent a partir del dia 20 de cada mes, o abans; unes llars que posen la creueta d’hisenda a la casella bona, que voten els partits d’ordre i van a missa cada diumenge; unes llars, en definitiva, on els homes porten el timó, com en l’església, i les dones col·laboren fent de mares, cuineres, administradores i catalitzadores de les relacions familiars, com correspon al seu gènere…
Quan el papa va arribar a València, per defensar i difondre aquestes idees i algunes altres de la mateixa collita, tan incisives i molestes com el cant de les xitxarres, van anar a rebre’l el rei i la reina, el president Zapatero i les “autoritats” valencianes que, després, es repartiren el botí. De camí cap a l’escenari de la celebració festiva, tots anaren a resar a l’estació de Jesús, per les ànimes de les 41 víctimes de l’accident del dia 3 i, mentrestant, les formigues continuaven treballant per a poder menjar durant l’hivern i, sobretot, per a poder mantenir ben alimentades a totes les xitxarres que cantaren aquell dia.
