Qui dia passa, any empeny - 9 de setembre

9 setembre 2019 06:00h

L’any 1911, els sindicalistes que es reunien a València ara i adés, perquè volien progressar i havien començat a organitzar-se, encara parlaven, es lamentaven i s’acaloraven en valencià, però ja feia temps que no l’escrivien. Per a resoldre el problema, tal dia com hui de 1911 va nàixer, a la plaça de l’Almoina, Manuel Sanchis Guarner.

Pocs anys després, aquell xiquet que ja s’havia convertit en un home compromés amb el seu país i la seua llengua, gràcies als estudis i a les influències familiars, va ser el signant més jove de les Normes de Castelló, l’any 1932. Després vingué la guerra, la repressió, la presó i l’exili, que li va permetre col·laborar en la redacció d’una obra magna que ni totes les llengües ni totes les cultures tenen al seu abast: els deu volums del Diccionari Català-valencià-balear que, després de molts anys de treballs, enquestes i investigacions, don Manuel va poder presentar a la seua ciutat, amb el vistiplau d’un ajuntament franquista que respectava més la llengua dels valencians que molts ajuntaments d’ara.

També en plena dictadura, des de 1963 a 1968, però sense que ningú no l’amenaçara, don Manuel va escriure Els pobles valencians parlen els uns dels altres, un estudi que ens hauria d’omplir d’orgull perquè ens retrata: parla dels nostres defectes i d’alguns tòpics que ens atribueixen els veïns amb respecte, amor i coneixement de causa. I amb el sentit de l’humor que ens caracteritzava quan encara sabíem fer jocs de paraules perquè no ens obligava ningú a ser trilingües.

Ara, des del meu punt de vista, i encara que don Manuel va escriure molts llibres imprescindibles, el més personal, el més tendre i el més íntim és La ciutat de València, de l’any 1971: un homenatge literari a la capital dels valencians, que alguns dels seus paisans li pagaren amb insults, amenaces i bombes.

Per si algú no se’n recorda, don Manuel va ser víctima d’un atemptat l’any 1978 i, l’any següent, li enviaren a casa un paquet amb una bomba. Només la seua intuïció i la seua sang freda el salvaren. Però fins i tot els cors dels grans homes es fatiguen i, en desembre de 1981, el cor amenaçat i trist del mestre es cansà de bategar.

Ara és l’hora que algú haja demanat perdó, a tots els valencians, per aquells i molts altres actes terroristes que decantaren a favor dels únics combatents la Batalla de València. Les bombes contra don Manuel, contra Fuster, contra llibreries, universitats i institucions foren, sens dubte, actes terroristes que pretenien esborrar-nos del mapa i als quals, els valencians ben nascuts només podíem respondre amb paraules: per això vam perdre aquella batalla que va condicionar la nostra història recent i ens va condemnar, una altra vegada, a les catacumbes.

Però les obres de persones con don Manuel Sanchis Guarner ens doten d’unes armes incruentes i indestructibles que ens ajudaran a guanyar la batalla definitiva contra la burrera, el fanatisme i la violència: ens censurareu, ens menyspreareu, intentareu subjugar-nos, però ni ens convencereu ni ens silenciareu.  

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next