“Oh capitán, mi capitán“. 11 anys, màxim anotador, segon amb més partits de la història del València Basket. 1 lliga, 3 eurocups i 1 supercopa. El capità dels rècords, el capità del nostre cor. Rafa Martínez.
Fa 7 anys jo era una xica de 20 anys del Barça que va anar a Saragossa a la Supercopa Endesa animant el club blaugrana. Tot i així, en eixe moment jo ja era fan de Rafa Martínez, al qual sempre he considerat un gran jugador i una gran persona. En eixe torneig, el València va perdre el primer partit, precisament, contra el Barça. Eixe dia em vaig fer una foto amb Rafa Martínez, tot i que jo portava una bufanda del Barça. Em va mirar amb cara de “xicona…jijiji” però, tot i així, va accedir-hi.
7 anys després, ja soc 100% fan de l’equip taronja i fa anys que els anime –un dia em vaig adonar que tenia més ganes d’aplaudir les cistelles del València que les del Barça i…–.
Dilluns a la nit, a la Fonteta, vaig viure un dels moments més emotius que recorde en aquest pavelló. Amb quasi total seguretat –tot i que juraria que encara no és oficial–, el de dilluns era l’últim partit del nostre capità vestint la samarreta taronja. En els últims segons del partit, Jaume Ponsarnau –l’entrenador– va fer el canvi perquè entrara Rafa a jugar. Tot i que el València va perdre, tota l’afició ens vam oblidar del resultat i ens vam alçar en massa a aplaudir i homenatjar el nostre gran capità, que es va mostrar visiblement emocionat.
I aquesta és una de les coses que més m’agrada del bàsquet. Tot i que vam perdre i ens van eliminar dels playoffs, tots estàvem centrats a acomiadar el que ha sigut un dels jugadors més importants en la història del nostre club –dubte molt que això haguera passat, per exemple, al futbol–. Gràcies, Rafa. Sempre estaràs amb nosaltres, sempre seràs el nostre capità.
