Ramon Lloca

9 maig 2019 06:00h

Quan assistisc a la presentació d’un llibre, l’últim que faig abans que comence l’acte és adquirir un dels exemplars que l’editor posa a la venda. La raó és senzilla, l’atracció que sent per la lletra impresa és de tal magnitud que iniciades les diverses intervencions no puc resistir-me i, amb l’excusa de pegar-li una miradeta al seu interior, acabe aïllant-me del meu voltant i capbussant-me en la lectura. Només em fa tornar a la realitat l’aplaudiment que tanca l’acte.

El passat dia 3 de maig ho vaig tornar a fer. Es presentava a l’històric edifici del Sindicat Agrícola del meu poble el llibre Expediente 266. Los 17 de Puçol, de José Vicente Agustí. Un volum editat per la Plataforma Republicana 14 d’abril, que recull el procediment sumaríssim d’urgència 266 que va donar lloc a un juí celebrat a la ciutat de Sagunt el 21 d’abril del 1939 (vint dies després d’acabada la Guerra Civil), on es jutjaren dèsset veïns del meu poble dels quals dotze acabarien afusellats al cementeri de Sagunt el 5 de maig del mateix any.

La darrera part del llibre recull la biografia dels anomenats 17 de Puçol. Quan estava llegint la darrera d’aquestes biografies vaig tindre la sensació que reconeixia el personatge de la fotografia. Vaig llegir el seu nom i cognoms, Ramon Pascual Sanchis, i la veritat és que no em deien res, però José Vicente Agustí ha tingut el detall d’afegir el malnom de cadascun dels condemnats, i en el malnom, Lloca, fou on el vaig reconéixer.

Ramon de Lloca era un home de pell bruna, cabells grisos i pentinats cap enrere, ventre arredonit, mirada franca i amb una ombra de tristesa quasi bé imperceptible en el rostre, l’ombra de la derrota.

Recorde un diumenge de la meua infantesa que acompanyava els meus pares i ens vam trobar amb un home que tornava cap a casa del bar. Els bars aleshores eren uns llocs sorollosos on anaven a llogar-se els jornalers i estaven envaïts per una boira conformada pel fum de diversos tipus de tabac barat i pestilent. Un fum que s’enganxava a la roba, a l’epidermis, als cabells. Els homes tots feien olor a tabac.

«Pega-li un bes a ton tio Ramon», em va manar mon pare. Jo, tímid i espantat, em vaig acostar a aquell home i li peguí un bes en la galta. Passats més de quaranta anys, encara tinc fresc aquell moment en la memòria, perquè l’oncle Ramon de Lloca no s’havia afaitat aquell dia i em va punxar.

De l’oncle Ramon vaig sentir parlar molt al meu pare. Llaurador, membre de la Izquierda Republicana de Manuel Azaña, fundador al poble del sindicat UGT i sergent de l’exèrcit republicà. Als trenta-tres anys fou jutjat en aquella farsa de juí.

Mon pare se l’estimava com si fora fill seu, encara que discutien sovint. El meu pare li treia punta a tot i, per bé que en el fons no era ningú, cridava i blasfemava com un carreter.

Ramon de Lloca era casat amb ma tia Carme, germana del meu avi Nelo. Ma tia lluità com una lleona per aconseguir els avals necessaris davant d’una justícia parcial i venjativa perquè no el mataren.

L’abril de l’any 1938 havien perdut la seua única filla, que tenia només sis anys (en el llibre Els somriures de la pena hi ha un conte en el qual en parle).

Dels dèsset, Ramon fou un dels cinc que no va ser afusellat. El seu germà, que apareix en un altre expedient, no tingué eixa sort.

Passà anys a la presó, després refeu la seua vida submergint-se en un mar de silencis, de resignació. Va sobreviure poc més d’un any al dictador, morí als setanta-un anys. Pagà un alt preu per defendre les seues idees.

Hi ha biografies que oculten el dolor, la frustració, la tristesa, el desencant i la pena de tot un país.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next