Enrique Boix / València
No cap una ànima a la plaça. Són les sis de la vesprada del 9 d’octubre de 1975. En alguns grupets es parla d’Enrique Saura, ‘Saureta’, que acaba de fitxar pel València. El de Fonts d’Aiòder ha canviat l’herba de Castàlia per la de Mestalla per 14 milions. No gaire lluny, el cinema Serrano estrena la segona part de ‘El Padrí’ mentre a la sala Lady’s actuen Lola Flores i Antonio González. Milers de valencians es congreguen davant l’Ajuntament fent cas a l’alcalde de la ciutat, Miguel Ramón Izquierdo, que els ha convidat a participar en la “manifestació patriòtica”. L’últim alcalde franquista patirà un atac de regionalisme tricolor en els anys 80 i fundarà Unió Valenciana amb l’inefable González Lizondo. El cèntric establiment Noel ofereix als seus aparadors la “clàssica mocadorà per a la mare, per a la dona, per a la núvia”, igual que fan els magatzems de Lanas Aragon, Ademar i Hogar Complet. De tot allò només han sobreviscut Saura i ‘El Padrí’. Els mites no moren mai.
Gran manifestació patriòtica
A migdia, s’havia celebrat la tradicional desfilada de la Senyera, el seu pertinent Te Deum i l’homenatge a Jaume I al Parterre. No consta, en la premsa del moment, cap incident. La notícia ocupa una quarta part de la pàgina 19 del diari conservador. És una simple anècdota, un apunt folklòric més. Per a l’autoritat competent i la premsa afí, el 9-O és “l’aniversari de la incorporació de València a la civilització cristiana”. L’agonitzant règim no està per a nacionalismes, es celebra que som cristians i no moros.
Un extracte destacat de l’article i la columna original (HMV).
María Consuelo Reyna: “Un poble unit mai serà vençut”
Franco ha mort. Temps d’obertura i canvis. Ja som al 1977. El saguntí Manuel Girona, que es convertirà mesos després en el primer president democràtic de la Diputació de València, comença a Las Provincias una sèrie d’articles sota el títol ‘Diccionari de l’Autonomia’ per a il·lustrar els lectors d’allò que s’acosta. No sabem quina era l’opinió del director del diari, José Ombuena. No consta. La que mana és ella, la sotsdirectora, la copropietària de la capçalera. A la pàgina 5 de l’exemplar del 7 d’octubre del 1977, María Consuelo Reyna publica la seua habitual columna en castellà titulada ‘País’. Aquest dia l’acompanya un article de l’encara diputat socialista Josep Lluís Albinyana. “Avui s’obre una nova via, un món d’esperances, que situa els anhels autonòmics enfront d’una recta final”, afirma el futur i fugaç president.
Reyna anima els seus seguidors a manifestar-se per la lluita per l’autonomia de València, tot i que alerta que puguen sorgir “els provocadors de torn, —extrema dreta, extrema esquerra o tots barrejats— una dotzena d’insensats insolidaris que tracten de sembrar la tempesta en un poble que pacíficament vol mostrar la seua voluntat de llibertat, de recuperar la seua adormida identitat “. Què, potser, sap alguna cosa?
“Volem que la veu de València —Regne o País— siga escoltada amb el respecte que es mereix. A les nostres mans està que això siga possible”, escriu la Reyna, qui conclou la seua columna amb “Un poble unit mai pot ser vençut” . Preneu nota, és el 7 d’octubre del 1977. Allò de ‘Regne de València, sí o sí’ encara no figura en el credo del diari fundat per Teodoro Llorente. Un tal Eduardo Andrés Julio Zaplana Hernández-Soro té, en aquests dies, 21 anys i ni tan sols s’ha llicenciat en Dret. L’artificiós nom de ‘Comunitat Valenciana’ encara segueix als llimbs. Queden molts capítols per estrenar.
Detall de la pàgina que el diari Las Provincias dedicà a Andrés Estellés (HMV).
La pàgina 33 de Las Provincias del 9 d’octubre del 1977 recull a tota plana, i amb grans lloances, el text íntegre del poema ‘Poble’ de Vicent Andrés Estellés, amb una introducció que deixaria ara a la vora de l’infart els seus veterans subscriptors: “Las Provincias dóna, amb motiu d’aquesta important ocasió, el text íntegre del parcialment conegut poema de Vicent Andrés Estellés, “Poble”. ‘Amb’ i ‘aquesta’ en la mateixa línia.
El poema del periodista de Burjassot comença així:
“Poble, se t’acosta el moment
de rescatar les llibertats,
d’instaurar la pau veritable,
de dictar les lleis i acomplir-les,
d’edificar la teua vida
d’acord amb íntims manaments
i personals conviccions,
allò que tu desitjaves.
Poble! Se t’acosta el moment.”.
El poble va fer cas el poeta i isqué al carrer. A l’any següent eixiria ell per la porta del darrere de la redacció.
Detall de la portada de Las Provincias de l’11 d’octubre de 1977 (HMV).
El cinema Jerusalem estrena ‘Els rompepelotas’ i Produccions Malva-rosa presenta, del 6 al 9 d’octubre de 1977, al Micalet, ‘La festa del tronador i la piuleta’ amb Els Pavesos i altres artistes. L’actuació del grup havia estat prohibida l’any anterior en Novetlè i ara gaudia de quatre dies seguits en l’escenari de la societat El Micalet. El Corte Inglés convoca al Parterre la segona edició del concurs de pintura infantil ‘El Rei En Jaume vist pels xiquets’. L’ICE de la Universitat Literària de València anuncia a la premsa els seus “cursos de lingüística valenciana i la seua didàctica per a professors”. Des d’Alcoi i Dénia avancen les dues columnes de persones de “la marxa de caminants per l’autodeterminació i l’autonomia del País Valencià”.
L’alcalde franquista Miguel Ramón Izquierdo pacta en 45 minuts el programa d’actes amb els cinc parlamentaris de la comissió organitzadora de la manifestació del 1977: Jarabo (AP), Burguera (UCD), Albinyana (PSOE), Sánchez Ayuso (PSP) i Bono (PCE ). Comerços i grans magatzems munten seccions especials on es venen “banderes de la ciutat o del País ja confeccionades”. Una botiga de la Plaça de Saragossa ven cada dia “més de 500 metres de tela amb les barres roges i grogues”. Els veïns de Gandia, Borriana, Alacant, Castelló i moltes altres ciutats es manifesten el dia 8 “amb absència d’incidents i l’absència de franja blava en les quatre barres de la Senyera”. ‘Oh, my God!’ A la vespra del gran dia, Las Provincias titula així la seua pàgina 3: “Tota València, en suport dels actes del dia del País Valencià”.
Com heu vist adés, la portada del 10 d’octubre del 1977 de Las Provincias recull tres imatges de la multitud congregada al centre de València i un titular a cinc columnes: “Més de mig milió de valencians van demanar l’autonomia” sota l’epígraf “Volem l’Estatut”. La convocatòria va ser un èxit. Tot eren paraules d’agraïment i felicitacions. Fins i tot El Corte Inglés s’uneix amb un anunci en valencià: “Al goig del Poble Valencià en el dia gran de l’exaltació, de la seua identitat, unió i germanor”. Què podria eixir-ne malament?
Detall de la portada de Las Provincias del 18 d’octubre de 1977 (HMV).
La ultradreta colpeja amb acarnissament a Alacant en la vespra de la Diada del 1977. El primer teletip de l’agència Cifra és escarit en dades. “El jove Miguel Grau Gómez, pertanyent al Moviment Comunista, va resultar greument ferit a la calçada per una rajola que li va ser llançada des de dalt d’un edifici quan es disposava a pegar cartells de propaganda per al dia del País Valencià, durant la passada nit”. La nota afegeix que Grau es troba en estat greu, “sense que fins al moment s’haja pogut determinar el responsable del llançament”.
Algú pensava que l’agressió d’Alacant fou una simple ombra a tan esperançador horitzó, un desgraciat fet aïllat, però va ser l’antecedent del que vindria després. Aquell “incident” de l’alacantina plaça de Luceros es tornà en homicidi quan transcendeix la mort de Miquel Grau després de deu dies en coma. Les forces de l’ordre, dirigides pel ministre Rodolfo Martín Villa, boicotegen la manifestació de dol amb el fèretre del militant comunista pels carrers d’Alacant i arriben, fins i tot, a emportar-se el taüt en un furgó policial fins al cementiri per a accelerar el funeral. La Policia no va donar part oficial del crim a la premsa i va negar relació política alguna de l’homicida confés, Miguel Ángel Panadero Sandoval, vinculat veritablement amb Força Nova.
A València, nombroses organitzacions polítiques (socialistes, comunistes, nacionalistes, sindicals, veïnals i fins i tot carlines) signen un comunicat conjunt que comença així: “Ha mort Miquel Grau. Ha mort un company que, com tants valencians i valencianes, lluitava pels nostres drets com a poble”. Alianza Popular i altres formacions afins fan mutis pel fòrum. L’autor confés dels fets també farà el mateix gràcies a un posterior indult parcial del Govern d’Adolfo Suárez.
Dues històriques portades de Las Provincias d’octubre del 1978 (HMV).
Sí, sí, sí. Són imatges reals. No és Photoshop. Ho posa clarament: “País Valencià”. Els experts en creació de nom, construcció de marca i màrqueting no han pres encara la redacció del número 9 del Passeig de l’Albereda. Som al 1978. El País Valencià ja compta amb el seu primer govern democràtic, encapçalat per Josep Lluís Albinyana des de principis d’abril. L’impuls autonòmic sembla imparable. El Consell rep les primeres transferències sanitàries des de La Moncloa. Carter i Breznev són a punt d’arribar a la vespra del Nou d’Octubre a un acord sobre la limitació d’armes nuclears, mentre s’estrena, al cinema Avinguda, la pel·lícula “Josefina la cachonda”. Un anunci de la UCD a tota pàgina adverteix que “l’autonomia regional valenciana” s’emmarca dins de “la unitat de la nació espanyola”. Tot això acompanyat d’un lema: “Per l’autonomia i la democràcia al País Valencià: Volem l’Estatut”. Enmig d’aquest ambient polític, Las Provincias publica els dies 8 i 10 d’octubre les dues portades històriques que encapçalen aquestes línies. Quasi res.
El mateix diari conservador ja es fa ressò de nous moviments violents blavers. En l’Aplec nacionalista de la plaça de bous —on intervenen cantants i grups de folk i els parlamentaris Letamendia, Xirinachs, Audet i Burguera— esclaten dos artefactes explosius. Un ho va fer al bany i un altre a la zona del pati de cavalls, al costat de la furgoneta d’Els Pavesos, que va patir desperfectes. Estaven compostos per “un element de pirotècnia amb metralla” i no van causar danys personals, segons la premsa conservadora. El PSPV va denunciar públicament els militants de la URV de Miguel Ramón Izquierdo i Ignacio Carrau (alcalde i president de la Diputació de València en plena decadència del règim franquista) d’intentar boicotejar el Dia Nacional del País Valencià, “armats de pals i objectes tallants” amb militants del GAV. Setmanes després, Joan Fuster i Manuel Sanchis Guarner patien sengles atemptats. La metxa estava encesa. La ultradreta campa al seu aire en aquells anys amb el indissimulat consentiment de l’autoritat governativa.
Fotografia de José Penalba que apareix a la portada de Las Provincias del dimecres 11 d’octubre del 1979 (HMV).
És la imatge d’un home trencat per dins i per fora. Tot just fa quatre dies que és al càrrec i ja ha patit en carn pròpia la violència dels nostàlgics, dels que no acaben d’entendre què és la democràcia. El 5 d’octubre del 1979, Ricardo Pérez Casado havia estat elegit alcalde de València gràcies als 18 vots sumats entre socialistes i comunistes, després de l’expulsió del PSPV i la dimissió del seu antecessor, Fernando Martínez Castellano. Pérez Casado va confessar, en els primers minuts amb la vara d’alcalde, haver rebut “una ciutat exasperada i crispada”. “Em costa creure que tinguem la densitat més elevada del planeta en matèria de lingüistes i heraldistes”, reflexionava amb certa ironia. De manera premonitòria i gairebé amenaçant, en els dies previs, la URV havia assenyalat l’alcalde i el seu equip de govern “dels incidents que es puguen produir” en la celebració oficial del Nou d’Octubre. “Desitge que no siga conflictiu”, declarava Pérez Casado en la seua primera roda de premsa.
La Coordinadora d’Entitats Culturals del Regne de València congrega “unes 250.000 persones segons els organitzadors” en la manifestació del dissabte dia 6 a la vesprada, “amb la presència de milers de banderes amb franja blava” i amb crits de dimissió a Albinyana. El diumenge dia 7, després del XX Aplec nacionalista a la plaça de bous, “partits i centrals sindicals d’esquerres” es manifestaven pel centre de València en un acte encapçalat per l’alcalde de la ciutat, així com dels presidents de la Diputació i el Consell. Segons fonts policials van ser 150.000 manifestants, encara que els organitzadors van elevar la xifra a 500.000.
La violència de la ultradreta —amagada sota el mantell del regionalisme espanyolista— ensenya les seues dents i rebenta els actes del Nou d’Octubre. Una bengala cala foc la bandera del Consell (quatribarrada amb l’escut). Les flames arriben a la bandera de la ciutat (amb franja blava) i l’ensenya espanyola (encara amb l’escut franquista). El piquet militar es retira en quedar convertida en cendres la bandera nacional. Els uns i els altres s’emboliquen a pals al carrer. La gent del GAV hi és present. La litúrgia no s’atura. La Senyera descendeix del balcó municipal i és recollida pel regidor comunista Pedro Zamora, a qui la dreta regionalista havia acusat el dia abans de no ser un veritable valencià. Els ultres rebenten la processó i divideixen la comitiva. Afloren més insults, pals i navalles.
Dos-cents manifestants acorralen i agredeixen l’alcalde i la resta d’autoritats, entre elles el president de la Diputació, el rector de la Universitat i el secretari municipal, quan tornaven a peu des del Parterre, on la veu de l’alcalde havia estat ofegada a crits i insults. En la memòria ha quedat la foto de Pérez Casado amb les seues ulleres trencades i escortat entre la multitud, defensat per particulars, companys de partit, guàrdies municipals i algun periodista. Tot just una dotzena d’agents de la Policia Nacional acompanyaven la comitiva.
A la crònica de Jaume Millás a El País en aquells dies, el governador civil José María Fernández del Río declara que a la plaça es trobaven més de dos centenars de policies nacionals. “Lamente si no hi havia protecció suficient. Vaig prometre a la Corporació la seua protecció però el que no podia era garantir l’absència d’incidents”. El governador va afegir que havia pregat a l’alcalde que onejara només al balcó la bandera nacional per a eliminar l’ambient de crispació creat a la ciutat al voltant dels símbols. A les pàgines de Las Provincias, Maria Consuelo Reyna assenyala amb el dit Albinyana i el govern municipal d’esquerres per no haver arriat la bandera del Consell de la balconada consistorial quan baixava la Senyera amb la seua franja blava. Així començava oficialment la trista Batalla de València.
