L’arbreda que planta cara al PAI del Parc Central


Sergi Tarín / València.

“Els arbres estan adormits, però te’ls presente”. Això diu Mònica Ibáñez, una veïna del carrer Gil i Morte de València, a les esquenes de l’estació del metro de Bailén i de l’AVE de Joaquim Sorolla. I els arbres que jauen són una trentena entre plàtans, figueres, garroferes, robínies i ailants. Uns exemplars, molts d’ells octogenaris, amb el peus tapats per la fullaraca de moltes tardors sense neteja. És la visió des de la finestra del saló d’Ibáñez. Més enllà, l’estació Joaquin Sorolla és una explanada, sense arbres, de pedra blanca, sostres blancs i taxis blancs. Un bola molt blanca de llum, quasi atòmica, que encega els ulls.

Arbreda i explosió de llum estan separats per una reixa de barrots gruixuts. La parcel·la, propietat d’Adif, està en un dels cantons del PAI del Parc Central, on hi ha projectat un edifici d'habitatges i un centre comercial. Tot i que esta serà una de les primeres zones d’actuació, no hi ha dates. El calendari depèn dels vaivens de les negociacions entre l’Ajuntament i el ministeri de Foment per soterrar les vies i urbanitzar el gran parc interior, amb tres gratacels, projectat per la paisatgista Kathryn Gustafson i aprovat per l’anterior equip de govern. De moment, el moviment de terres constants està a la banda de Russafa, amb la rehabilitació de les naus de Demetrio Ribes i l’aplanament de terres fins a la vora de la platja de vies.
 

Una anar i vindre de buldòzers i excavadores amb incursions a dins del territori. És el que va ocórrer el passat 6 de setembre quan, segons el relat de Mònica Ibáñez, les màquines es plantaren al solar de Bailén amb la intenció d’arrancar els arbres. “Em vaig col·locar davant de les màquines i aturí els treballs al crit que els arbres estaven protegits”. El silenci deixa una boira de pols i un sola víctima: una de les tres figueres alineades. Una actuació que Ibáñez titlla d’il·legal. De fet, segons fonts de la Societat Parc Central, Adif no pot implementar les obres fins que no li siga adjudicada la reparcel·lació definitiva, un tràmit que encara pot tardar mesos. Mentrestant està obligat a mantindré net l’espai i cuidar dels arbres.

“Era una figuera en mal estat, amb corc, avançat estat de putrefacció i plagues”, reblen des d’Adif. Una informació que contradiu l’inventari arbori del Parc Central, amb 170 exemplars catalogats. Segons aquest llistat, datat l'any 2012, la figuera suprimida, “d’entre 20 i 30 anys, presenta 8 metres d’alçada i un estat fitosanitari correcte”. Una acció però, que mobilitzà Ibáñez, qui el 30 de setembre sol·licità a l’Ajuntament i a la Conselleria de Territori la protecció expressa dels arbres en empara de les normatives que regeixen la declaració d’Arbrat Monumental. Una categoria que s’assoleix per la singularitat de l’espècie, l’edat (uns 150 anys) i per l’interès local i públic.
 

És per aquest últim aspecte que Ibáñez justifica la pervivència de l’arbreda. “Alguns veïns m’han contat que, en guerra, es refugiaven a sota quan venien els avions italians i alemanys a bombardejar l’estació”. A més, segons ha pogut saber La Veu, la parcel·la és a la revolta per on girava, des del 1885, l’antiga línia d’Utiel a València, ampliada a Madrid el 1947. A l’ombra de l’arbreda hi havia l’imponent taller de Manteniment i Senyalització de vies, enderrocat el 2003. Una nau amb forma d’esquadra on es fabricaven les senyals ferroviàries i on bullien els fums i els brous per a carbonar i fondre.
 
“Eixe taller el vaig dibuixar jo a mà i a tinta”, recorda Guillermo González, històric treballador de RENFE encara en actiu com a subcap de Secció de Vies i Obres. A sota dels arbres, en l’explanada junt a la corba de les vies, es feia tot aquell treball industrial. “Allí s’esmorzava i allí fèiem els dinars de Nadal”, relata González, contrari al fet que l’arbreda siga suprimida. Una petició a la qual també s’han adherit la falla d’Arrancapins, l’associació de veïns de Malilla i la Plataforma per Russafa.
 

Aldarull municipal

Les sol·licituds veïnals han generat un xicotet aldarull municipal. Ni regidors del ram ni l'alcalde volen escoltar més entrebancs al difícil equilibri de diàleg amb Adif i Foment. “L’objectiu principal és el soterrament de les vies i fer un pulmó verd per a tota la ciutat”, apunten fonts oficials. I subratllen: “Qualsevol vol una zona verda des de la finestra, però ha de prevaler l’interès general d’un gran parc per a tothom al cor de la ciutat”. Ibáñez creu que una cosa és compatible amb l’altra i el debat s’ha instal·lat entre els tècnics de la secció de Jardineria, des d’on s’ha de proposar, en última instància, l’informe tècnic que escometa la declaració de protecció i monumentalitat.

Un espai, Parcs i Jardins, de voluntats dividides i que prefereixen l’anonimat. “No podem atendre peticions de particulars, sinó de l’amo, que és Adif, perquè és un terreny privat”, diuen les veus més polítiques. Però Adif és l’antiga RENFE i el sòl, teòricament, és públic. I, evidentment, els amos de terres solen preferir plusvàlues de ciment que postals d’arbredes. “És una qüestió de voluntat, ja que es pot parlar d’Administració a Administració, de municipi a Estat, i arribar a un acord”, contradiu altra font. “Si l’informe cau en mans meues iniciaré l’expedient per declarar singular l’arbreda, ja que els veïns tenen un vincle especial amb ella i el valor dels espais no sols s’ha de mirar amb el cap, sinó també amb el cor”, hi destaca. I, quant a la possibilitat de trasplantar els arbres a un lloc segur, aquesta mateixa font no està d’acord: “No són mobiliari urbà i trasplantar-los suposa una operació forta que, a més, trenca la unitat del bosc”.
 

Des de Jardins confirmen que a partir de la setmana vinent s’elaborarà “un informe tècnic detallat de cada arbre i després ja es vorà”. A l’actual catàleg municipal hi ha protegits 537 exemplars i 17 conjunts. Mentrestant, Mònica Ibáñez assegura que  no deixarà de guaitar per la finestra per tornar, si cal, a conjurar “els perills de l’economia per damunt de les persones”. “Aquests arbres m´estan fent un regal vital”, continua abans de confirmar que el següent pas serà sol·licitar un únic enderroc: el de la reixa que els separa del constant anar i vindre de viatgers sense dret a ombra. Un paisatge blanc i encapsulat en llum feridora. I amb una arbreda que dorm aliena a eixa impossible proporcionalitat entre els qui li vetlen el somni i els que fan, de la rectitud, el traç inamovible a despatxos sempre llunyans.
 
La Veu

Comentaris

Mónica
12.

#10 Gracias a ti Vicenta, necesitamos todas vuestras voces y todos vuestros recuerdos..... es in sin sentido.... no necesitamos más viviendas, ni más centros comerciales... necesitamos parques, Árboles, belleza.....

  • 0
  • 0
Carmen ALBORCH Vakencia
11.

Gracias Monica . Suscribo el comentario de Vicenta Alborch . Es importante preservar los espacios de la memoria y los entornos naturales que hacen nuestras vidas y nuestras ciudades más amables

  • 5
  • 0
Vicenta Alborch Bataller Valencia
10.
He vivido durante mi infancia bajo la mirada de estos árboles. Sus hojas cambiaban de color y caían y volvían a salir marcando cada estación del año. Vi plantar la higuera que seguramente ahora ya no está. Olía sus frutos dulces y lamentaba no poder degustarlos. Oía el golpeteo de las herramientas de los que trabajaban en los talleres. Dábamos de comer a los gatos que correteaban bajo nuestra terraza.
Ese espacio y sus árboles, hermosos, son insustituibles. Por mucho que quieran no van a poder poner otros similares en un lugar cercano. Lo que está bien y ha costado tantos años crecer no se puede destruir.
Gracias, Mónica Ibáñez, por iniciar esta lucha y mantener tu mirada atenta y vigilante. Confío que la sensibilidad de nuestros actuales gobernantes evite este daño a nuestros recuerdos y nuestras vidas.
Vicenta Alborch
  • 5
  • 5
VPincho
9.

...talk about

  • 0
  • 4
Luciano València
8.

;-)

  • 0
  • 3

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat