Els resultats de les passades eleccions, sense comptar el vot emés des de l’estranger, han sigut els següents:
1. La dreta d’àmbit espanyol en totes les seues variants i matisos ha tret un total d’11.276.920 vots, resultat de sumar les persones que han optat pels partits PP, Ciudadanos i Vox.
2. L’esquerra d’àmbit espanyol ha sumat 11.539.729 sufragis, aconseguits entre PSOE i Podem, més Pacma (sense representació). Això revela un empat tècnic entre dreta i esquerra espanyoles, amb avantatge per a aquestes darreres.
3. Els partits perifèrics de caràcter nacionalista (normalment d’ideologia progressista o almenys liberal) sumen un mínim de 2.804.885 vots. Parle d’ERC, Junts per Catalunya, PNB, Bildu, CC, Compromís, PRC, Front Republicà, BNG, Ara-Més Esquerra, Geroa Bai, ERPV o En Marea. Per sota de les formacions més humils d’aquesta llista queden grupuscles d’esquerra o de dreta pràcticament irrellevants (amb tots els meus respectes per als seus seguidors, òbviament).
Què volen dir aquestes xifres? Una cosa molt clara: que no hi ha dues Espanyes, com en la sentència de Machado (“Españolito que vienes al mundo, te guarde Dios://Una de las dos Españas ha de helarte el corazón”), sinó tres. I com que la tercera Espanya (i obviem ara que una part d’aquesta siga independentista) sol aliar-se de manera natural amb la segona –la d’esquerres–, juntes guanyen a la primera per golejada.
I què més vol dir això? Que la pugna encabronada, sulfúrica, malcarada i violenta (de moment només verbalment) de la primera Espanya per arrogar-se el títol de propietat del solar i per negar als altres el pa i la sal té només un xicotet inconvenient: són minoria! La dreta espanyola i espanyolista, en totes les seues variants (des del centre desorientat a l’extrema dreta a cara de gos), no és més que una gran minoria dins l’estat. Si hi ha alguna antiEspanya, doncs, si s’ha d’expulsar algú del país per no reunir els estàndards nacionals, si alguna opinió es pot obviar, aquesta és la seua.
Sent ser tan descarnadament gràfic, però els números s’imposen. Dues Espanyes contra una. Això és el que hi ha. Només per això preferiria que Catalunya no s’independitzara, perquè ens ajudara a la resta a deixar en minoria el fatxam (puc comprendre els seus motius per anar-se’n, però això ens deixaria als qui ens quedàrem un poc més orfes…).
Per tant, cada vegada que sentiu el discurs exclusivista, supremacista, xenòfob i essencialista de la primera Espanya, ja sabeu què heu de respondre: tu calla, que eres una simple minoria.
I, al País Valencià, majoria per a reeditar el Botànic. Mission acomplished. I, a viure, que són dos dies.
