Riquesa lingüística, pobresa cultural: Alacant, un cas a part?

9 juny 2019 06:00h

D’uns dies ençà em desperte amb l’amable notícia que el valencià crea riquesa. Ho diuen diversos mitjans de comunicació des del Periódico Mediterraneo fins a La Vanguardia. “El Valenciano genera más de 2.000 millones de euros y 56.000 empleos”, resava el diari Levante dimarts passat. Segons sembla, la creació d’ocupació més directa està precisament en el sector educatiu i, en segon lloc, en el cultural. La llengua suposa, per tant, el 2,1% del PIB. Xé! Es veu que, des del punt de vista de la política lingüística, en podem estar satisfets.

Per què, doncs, tinc jo sensació que la llengua no acaba d’eixir de les aules, dels despatxos i dels informes que ens deixen la consciència més o menys tranquil·la i la panxa plena? Per què aquest gran esforç que se suposa que es fa a ensenyar valencià i en valencià no repercuteix en l’ús i el prestigi social de la llengua? Potser és que el sud és un cas a part? Caldria ara fer un estudi, presentar xifres també per a veure si és que als habitants de les comarques del sud no ens agrada anar al teatre en valencià, no ens interessen el cine i la literatura o la divulgació científica en la nostra llengua, només per posar-ne uns pocs exemples. Si som sincers, a penes podríem passar del “no sabe-no contesta” en qualsevol enquesta sobre activitats culturals en valencià perquè no tenim l’oportunitat de gaudir-ne, en tant que la programació en valencià dels nostres teatres –haver-ne, n’hi ha– és ben minsa; les conferències de divulgació científica, tot i que tenen una major presència, no en són moltes tampoc i la majoria estan impulsades per la Universitat i/o per iniciatives privades, igual com ocorre amb el cine (pràcticament anecdòtic) o els clubs i les activitats de foment de la lectura. La vida cultural en valencià a les comarques del Sud –no ens enganyem– sobreviu en gran part gràcies al suport d’associacions sense ànim de lucre sostingudes majoritàriament pel capital dels seus socis i, en alguns pobles, fins i tot gràcies a petites llibreries que fan part de la tasca normalitzadora que un ajuntament com cal hauria d’haver assumit de manera ferma fa ja més de trenta anys.

Hem invertit en educació, sí. No ho negarem. Hem avançat en matèria cultural a les comarques del Sud? Potser sí, tímidament, i amb el bon criteri i la bona voluntat –tèbia, moltes vegades– d’algunes de les persones que han estat al capdavant d’algunes de les institucions més representatives del món cultural. Als alacantins, però, sobretot als polítics, ens fa por enfrontar-nos amb la nostra llengua. Això, en les últimes eleccions, s’ha vist clarament en la davallada de l’ús en les intervencions públiques dels polítics que diuen que defensen els nostres drets lingüístics. Sabem –saben– que tenim un problema, i sabem –saben, tot i que em pense que no se les acaben de creure– quines són les solucions: necessitem una política lingüística i cultural ferma feta des del Sud i per al Sud, i un compromís real i constant d’una Conselleria de Cultura (Conselleria de Cultura... i punt), que tinga clar que el País Valencià arriba a Guardamar i fins i tot a Oriola. I diners. Més diners, fa igual si després generen riquesa o no, perquè la cultura hauria d’entendre’s com una inversió econòmica a fons perdut: guanyem en riquesa social, en convivència, en tolerància, en benestar, en amabilitat...Els diners ja ens arribaran per altres vies. Sense inversió econòmica no podrem avançar en el llarg camí que encara ens queda per fer.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next