Rodes

21 juny 2019 06:00h
Remedios Varo, 'Rodes metafísiques' (detall), 1944. Guaix sobre cartolina

En Tailleur pour dames (1957), de Remedios Varo, vèiem que una de les dones porta un vestit que incorpora una rodeta a la part inferior, un element que, en diferents dimensions, forma part del cos dels personatges d’altres obres. Segons ella mateixa, en Au bonheur de dames (1956), unes “criatures caigudes en la pitjor mecanització” es dirigeixen a uns grans magatzems que en la pintura s’anomenen Au bonheur des citoyens. El títol del quadre coincideix amb el del llibre d’Émile Zola, El paradís de les dames, publicat el 1883, una novel·la que aborda dels canvis que es van viure a París a conseqüència de la implantació d’aquests nous establiments comercials. El desenvolupament d’aquests centres dedicats al culte de la moda va suposar per a l’autor una degradació moral. En aquest cas, l’artista es referia a les dones que hi acudeixen com a “criatures de la nostra època, sense idees pròpies, mecanitzades i pròximes a passar a l’estat d’insectes, formigues en particular”.

Remedios Varo, 'Au bonheur des dames', 1956. Oli sobre taula

Varo va escriure aquests i altres comentaris al dors de trenta-una fotografies dels seus treballs que va enviar al seu germà Rodrigo. I encara que els va redactar en dates posteriors a l’execució i amb propòsits diversos, “integren constructes creatius en els quals l’autora aglutina, com un tot, els llenguatges emprats presentant-los com a unitat significativa” –assenyala Edith Mendoza a la seua tesi doctoral “A veces escribo como si trazase un boceto”. Los escritos de Remedios Varo, 2008–. Així –indica Mendoza–, en Rodamón (1957), també observem un vestit amb roda que funciona a manera de casa ambulant. Un vestit –segons la pintora, “pràctic i còmode”, amb algunes parts de fusta i que “es pot tancar hermèticament per la nit”– que es mou gràcies a la “tracció davantera” del bastó amb roda aconseguida mitjançant l’energia eòlica i que “s’atura” amb l’elevació del mateix. A més, en un costat de l’interior de la capa, “hi ha un racó que equival a una sala, on hi ha penjats un retrat i tres llibres”, i “al pit porta un test amb una rosa, planta més fina i delicada que la que troba en aquests boscs”. Atès que l’home “necessita el retrat, la rosa –enyorança d’un jardinet en una casa– i el seu gat, no és veritablement lliure”.

Remedios Varo, 'Rodamón', 1957. Oli sobre taula

En els constructes compostos per les fotografies i les notes al revers, “semblaria que la imatge és més eloqüent que l’escrit, però aquest últim amplia la percepció dels detalls i incrementa la comprensió dels símbols que hi apareixen”, adverteix Mendoza. “Tanmateix, fins i tot amb el suport d’ambdós llenguatges encara resten elements silenciats i alguns més, un tant ambigus”, continua. Això es pot comprovar en Locomoció capil·lar (1959), un oli en què exterior i interior es confonen, ja que hi ha alguns elements que remeten a un carreró –el paviment de llambordes, la finestra i les oronetes– i altres –la llum, els arcs i la distribució de l’espai– als passadissos d’un edifici. Diu Varo: “Aquests senyors són uns detectius ben disfressats per tal de passar desapercebuts; les barbes també els serveixen de mitjà de transport. L’home que aguaita per la finestra usa la seua barba per raptar una jove esglaida, que és en girar del cantó”. Barbes que acaben en forma de roda i de manillar i que –apunta Mendoza– tenen la missió de caracteritzar els personatges igual que va fer en l’obra de teatre sense títol escrita anys abans (al voltant del 1947) amb Leonora Carrington.

Remedios Varo, 'Locomoció capil·lar', 1959. Oli sobre taula

En una peça més abstracta del 1944, Rodes metafísiques, tres dones les extremitats inferiors de les quals s’han convertit en rodes avancen com funambulistes sobre uns fils que sorgeixen d’un tunel fosc i fan cap a una figura geomètrica resplendent envoltada d’una mena d’ocells que també han substituït les potes per aquest element. Potser en aquesta obra més primerenca, s’hi aprecia més clarament el simbolisme de la roda: l’impuls còsmic, el canvi incessant i la repetició cíclica. Tres components que en bona mesura estan presents en La roulotte (1955), aquesta espècie de mansió sense lloc fix, plena de portes i estances, que es desplaça amb l’energia obtinguda de les forces de l’univers a través d’unes aspes. Dins, un home toca el piano –tal vegada, sempre la mateixa melodia– davant del laberint de cambres i corredors que semblen no tindre fi i pels quals imaginem que s’endinsa i es perd la música, tot i que segurament retorna una i altra volta –a causa de la planta circular– al mateix punt del carro. Una al·legoria, el carro, del viatge triomfal de l’esperit.

Remedios Varo, 'La roulotte', 1955. Oli sobre taula
Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next