«S'agafa abans un mentider que un coix?»

19 setembre 2019 06:00h

Mon pare, Nelo Pep per als amics, els coneguts i saludats, tenia un sentit de l’humor de gra gros. Quan li preguntaven l’edat, afirmava amb contundència que tenia huit-cents anys, com si d’un gnom es tractara. Mai no deia «el meu cunyat», sinó «el que es gita amb la germana de qui em gite jo». Si algun benintencionat, acariciant-me els cabells, li preguntava si era el seu fill, li responia amb un somriure murri que era el fill de la dona, i que ni tan sols d’això estava segur, perquè em podien haver canviat a l’hospital. Com un personatge interpretat per Frank Sinatra a finals de la dècada dels cinquanta, era milionari d’il·lusions (A Hole in the Head, Frank Capra). Quan havia de parlar sobre les seues propietats, en la seua paupèrrima llista apareixien cinc casetes al secà, a la qual cosa li responia l’interlocutor que «amb una no en tindries prou?».

Les cinc casetes eren cinc nínxols al cementeri parroquial, un per a cada membre de la família: l’àvia, la mare, la meua germana, ell i jo.

Tenia les seues dèries i misèries, com tot el món. Li agradava filosofar tot desmuntant algunes sentències i dites populars, com ara aquella que s’agafa abans un mentider que un coix. «Si tu dius una mentida i te la creus, i fas que jo me la crega i l’altre d’allà se la crega també, doncs passa a ser una veritat per als tres». No sé què deuen pensar els filòsofs de guàrdia sobre la qüestió, i la veritat és que m’importa poc o gens.

El que sí que sé és que mentides que passen com a veritats apareixen tots els dies en els mitjans de comunicació i això si que em trau la son. Articulistes i polítics, en la seua majoria d’aquells en els quals depositem la nostra confiança, són coixos que no corren sinó que volen a velocitats fabuloses. La seua poca vergonya és tan gran que fins i tot mentixen davant d’un jutge sota jurament. La confiança en la falsedat la tenen perquè diuen el que alguns, vull dir una majoria, esperen i desitgen sentir, sacrificant la veritat al seu desig.

I jo em pregunte: si aquesta gent és capaç de mentir en coses aparentment simples com ara “Les persones que van amb catanes a plena llum del dia pels carrers de Barcelona” (Lorena Roldán), què no faran en altres d’una importància cabdal? El cinisme d’alguns arriba a límits insospitats.

Aquests mentiders van creant un relat perillós, ple de paranoies i un tant esquizofrènic.

He arribat a la conclusió que no els agafem i els expulsem del periodisme i de la política perquè no volem, potser, pel que es veu, hem perdut la capacitat d’exigir la dimissió d’aquell que ha traït la nostra confiança.

Mon pare deia que tenia cinc casetes al secà. I no era cert. Va faltar ell i va faltar l’àvia i van haver de compartir els nínxols amb altres difunts de la família. Ens va mentir, però mai no li ho hem volgut tindre en compte. Era una mentida que no li feia mal a ningú, i a més mai no ens la vam creure.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next