El maig passat vaig tenir la sort de poder donar una classe al màster de la UPV Desenvolupament sostenible i energia. Teòricament, volia tractar l’anàlisi dels sistemes energètics de diferents països. La setmana anterior, però, l’Agència Internacional d’Energies Renovables va publicar l’informe “A new world The Geopolitics of the Energy Transformation” (“Un nou món, la geopolítica de la transformació energètica”). La transició energètica canviarà les relacions de poder en un món globalitzat. Damunt la taula: l’exhauriment del petroli, la necessitat d’aturar la crema de més combustibles fòssils, el desenvolupament de les energies renovables i l’electrificació de l’economia. Tots aquests elements canviaran els equilibris i interessos. Com que és un tema que em genera interès i moltes preguntes, vaig decidir canviar la temàtica de la classe: intentaria presentar el tema i llançar una sèrie de preguntes, a moltes de les quals jo no tenia resposta.
La classe començà amb la incidència en les relacions internacionals i en una segona època de neocolonialisme occidental de la industrialització i la dependència dels combustibles fòssils. El segle XX ha estat el de l’or negre, i el seu consum massiu. L’estret d’Ormuz, el barril de Brent o l’OPEP (l’Organització de Països Exportadors de Petroli) tenen un denominador comú. Comparteixen denominador amb el cop d’estat contra Mossadegh a l’Iran en 1953 per la nacionalització de la Anglo Iranian Oil Company (avui British Petroleum), la interminable inestabilitat a Pròxim Orient i totes les guerres associades. Les pressions internacionals a Veneçuela o la connivència del món Occidental amb un país que vulnera sistemàticament els drets humans com Aràbia.
Hem de deixar el petroli sota terra i transitar cap a una economia d’emissions nul·les fonamentada en l’ús de recursos renovables mitjançant tecnologies com la solar i l’eòlica. Per tant, emmagatzemar electricitat en bateries que ens permeten consumir-la quan no hi haja sol i no bufe el vent esdevé clau. Aquestes tecnologies necessiten minerals per a la seua construcció. Neodimi, cobalt, coure i liti són alguns dels materials necessaris per a la fabricació de turbines eòliques, components electrònics i, fonamentalment, bateries. Qui disposa d’aquests materials, disposa d’un avantatge, i ni Europa ni els Estats Units disposen d’aquests minerals.
El cotxe elèctric i l’electrificació de l’economia passen per l’explotació del liti, batejat com l’or blanc del segle XXI. La producció de bateries està controlada en gran part per la Xina, de qui tant Europa com els Estats Units d’Amèrica no volen perdre l’estel. La reserva de liti més gran del món es troba a l’anomenat “triangle del liti”, la zona andina on fan frontera Argentina, Xile i Bolívia, i aquest últim és el país amb majors reserves de liti del món, situades sota el salar de Uyuni. Durant la classe, l’alumnat va aportar idees, dubtes i preocupacions. L’última diapositiva de la sessió feia una pregunta: li prestarem més atenció a Bolívia que a Veneçuela en un futur?
Després del cop d’estat a Bolívia i una indiferència informativa o vergonya terminològica de gran part dels mitjans, sembla que encara no hem arribat a eixe punt, o sí. La posició del govern de Morales respecte al liti és garantir un 51% estatal i assegurar unes exigències mediambientals superiors al que sol ser habitual en països en vies de desenvolupament. Molt previsiblement, aquesta posició no queia bé entre la major part dels inversors internacionals. Però encara i les exigències ambientals, l’extracció del liti posarà en risc un ecosistema únic a la Terra i les formes de vida ancestrals vinculades al mateix.
La necessitat de liti per a la fabricació de nous automòbils elèctrics i la guerra comercial entre la Xina i els Estats Units ha fet saltar moltes alarmes. En Bolívia, les persones que protesten contra el cop parlen de com els Estats Units estan involucrats perquè volen apropiar-se del seu liti. Mentre Trump aplaudeix el colp i el qualifica com a victòria de la llibertat, els carrers ja sumen 23 morts. Les intervencions americanes són ben conegudes a la zona. Xile ha esclatat en protestes populars, les polítiques neoliberals imposades per un cop estatunidenc i una dictadura fa ara 46 anys estan sent violentament reprimides.
Sembla que les matèries primeres estan canviant i, amb elles, les preguntes. L’or passa de negre a blanc amb el nou segle. Desgraciadament, el que no canvia són les formes d’apropiar-se’n. Les respostes d’aquella classe, i qui es beneficiarà del liti encara estan en l’aire.
