Les coses arriben quan arriben. Així, per sorpresa i sense previ avís. Fa uns dies rebia un whatsapp mitjançant el qual em preguntaven per la marca de sostenidor sense tirants que utilitze. A l’endemà, de nou, una altra consulta via mòbil, en aquest cas, preguntant-me per unes sabates de cunya que m’havien vist posades en una festa. Coses insignificants a simple vista però que, de sobte, en un d’eixos moments reflexius-contemplatius del dia em van fer plantejar-me seriosament què estava passant. M’hauré convertit en influencer sense adonar-me?
Com són les presses, eh? Com aniré d’atabalada que ni m’havia assabentat! Quina pressió ara cada volta que isca al carrer. Bé, tard o prompte havia de passar. Està vist que ho porte en els gens, eixa facilitat que té ma mare per a combinar ratlles amb llunes i ras amb pana havia de ser hereditària sí o sí. Amb la de bonegons que li he soltat jo per eixos estilismes impossibles i resulta que on jo veia mal d’ulls, ella veia modernor i tendència. Però no, com diu el refrany aquell, “mi gozo en un pozo”. De sobte, el que havia de ser una tranquil·la vesprada de piscina acaba en nit a l’hospital on arribes amb el banyador xorrant, xancles de dos euros del Carrefour i pentinat difícil de qualificar. I així com qui no vol la cosa, en uns segons, les teues possibilitats d’entrar en el regne de les influencers passa al costat totalment oposat i et quedes, com diria la Juan, en el grup de les influmerdes. I, a més, el teu descens als inferns sembla que ha arribat en el torn en què els metges han fet competició per a veure quin és més jove i més guapot. I tu amb aquelles pintes i tractant de fer-los arribar un missatge per telepatia perquè entenguen que arreglada guanyes i que, de normal, pots seure a la cadira sense deixar el toll que estàs deixant en aquest moment, perquè les coses han vingut així i no has tingut temps ni de canviar-te de roba en tant que les prioritats eren altres.
Però com que la situació encara pot empitjorar, de sobte, ja no sols vaig xorrant sinó que em visten de cap a peus de verd perquè puga acompanyar a la meua filla fins a la porta del quiròfan. I sí, la resta va igual que jo, però això no implica que on jo veig un equip mèdic en tota regla, pense que ells estan veient un encisam envasat en un aparador de Mercadona. La de voltes que m’ha cantat el meu fill allò de “la mujer de verde”, però la imatge que em venia sempre al cap no era aquesta ni de lluny. Clar que ni de lluny m’havia imaginat mai que una simple vesprada de piscina podia acabar d’aquesta manera, vestida de verd, a les portes d’un quiròfan, tractant de dissimular uns nervis que m’estan guanyant la partida, mirant el rellotge sense parar, parant l’orella per tractar d’escoltar el que està passant dins, disfressant somriures per aquella infermera que ix de tant en tant per a informar-me que ja queda poc i comprovant com dins dels hospitals el temps sembla que no corre, que el de fora ja no té sentit i que el que feia només unes hores era important ara ja no ho és tant. Procure ser valenta, però no m’ix. A ella sí. Amb sols nou anys ha demostrat ser més que valenta. I jo, ara que tot ha passat i ha quedat sols en un sobresalt important, tracte de traure la part divertida d’una situació que no ho va ser gens i em ratifique en això que les piscines les carrega el dimoni. Així que aneu amb compte!
