Sèries

7 setembre 2019 06:00h

Avui dia no ets ningú si no estàs al dia en les sèries de televisió. Personalment procure anar mirant-ne les més rellevants, però no saps mai si estàs deixant-te algun títol imprescindible. No sempre coincidisc amb els gustos majoritaris, i això –encara– em conforta.

Breaking Bad, creada per Vince Gilligan, és una de les meues sèries favorites. N’he vist altres precedides per una gran fama –The Sopranos, The Wire…– que m’han deixat bastant indiferent. El personatge interpretat per Brian Cranston, en canvi, està envoltat per una atmosfera moral absolutament fascinant. White no és un malvat d’entrada, un odiós i maquiavèl·lic conspirador com el Lawrence Olivier que es presenta en el monòleg inicial de la versió cinematogràfica de Ricard III. White només és un humil professor d’institut que esdevé un criminal per la fúria unísona del seu perfeccionisme i la seua voluntat de demostrar al món (i de demostrar-se) allò de Bob Dylan: “He could-a been the champion of the world”. Res més fascinant que el procés a través del qual Wlater White esdevé un autèntic criminal, un ésser sense escrúpols capaç de robar i matar… però defensant tothora la seua família.

 He vist dues vegades totes les temporades de la sèrie i encara em faig creus. Crec que White podria haver-se exclamat al final “El meu regne per un cavall!” pels mateixos motius que Ricard III: no haver de deixar de lluitar. A diferència de Ricard de York, però, Walter White no és un malvat absolut. La seua aspiració a mantindre unida i protegida la família és real, mentre Ricard es casa amb Anna Neville i després la mata per pura ambició, com l’amo d’un petit teatre de titelles prescindiria d’un ninot ja massa vell o massa antipàtic. White no és un sant, això és evident, però es fa difícil calibrar la naturalesa de la seua ambició. Els diners no semblen interessar-li gaire. A diferència del rei anglés, no desitja estrictament el poder sinó que arrossega una estranya pruïja professional: demostrar que, com a químic, és imbatible, per això la seua droga (les icòniques pindoletes blaves de metamfetamina) no té rival possible.

Com a dolent, el Ricard III de Shakespeare crea un motle impagable, però difícil de continuar (precisament per l’absència de clarobscurs, per la seua maldat pura). Walter White, en canvi, és un roí postmodern, un tipus amb què és fàcil empatitzar, identificar-se, disculpar-lo: ha passat un càncer amb pobres expectatives de supervivència, ha demostrat al món el que un humil professor de química de high school és capaç de fer, ha sobreviscut a l’atac acordat de la policia i dels criminals.

La moralitat de Ricard III és que l’ambició desmesurada porta al desastre. La de Breaking Bad, que l’honor d’un home i el seu amor propi és la força més indestructible de l’univers. Gilligan ha comprés la lliçó de Shakesperare i l’ha enriquida, adaptant-la a les necessitats morals del present. Entremig, el cinema de gàngsters dels anys 30, Ciutadà Kane, Estranys en un tren i Hannibal Lecter quedant per a sopar (com ens recorden Jordi Balló i Xavier Pérez en El món, un escenari).

Els antiherois ens agraden perquè la seua quota d’humanitat és superior a la dels simples herois. Com a professor, White només podia esperar enlluernar durant uns pocs segons alguns adolescents amb acne usant algun joc vaporós de química. Com a Heisenberg, el seu poder era incommensurable, el seu abast i la seua influència, bestials. Un malnom ben triat, per cert. L’any 1927, el físic Werner Heisenberg va establir el principi d’indeterminació, segons el qual és impossible mesurar simultàniament el valor de la posició i la quantitat del moviment d’una partícula. És a dir, que el fet mateix d’estudiar una cosa ja l’està canviant.

El Heisenberg de Breaking Bad també pateix aquest principi. Va deixar d’explicar els fenòmens físics i va començar a provocar-los. Qui li ho podria reprotxar? L’empatia del públic –aquest monstruós ésser col·lectiu– l’exonera.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next