Setè centenari del naixement del rei Pere III, el Cerimoniós

Pere III marcà l'etapa de plenitud nacional de la Corona d'or i gules, "de Tarassona entrò Salses e de Salses entrò Guardamar". Des del moment de la seua coronació, quan tenia tot just setze anys, imprimí caràcter a la seua política. No deixà que l'arquebisbe de Saragossa, el seu principal valedor, el coronàs i l'adobàs la corona. Pere III fou un monarca zelós de l'autoritat reial. 

L’efemèride —ai llas!— ha passat quasi desapercebuda. Vaja! Sembla que, des de les institucions autòctones i autònomes hi ha poc interès per celebrar les nostres glòries nacionals. Aquest 2019 bé que podia haver estat l’any del rei Pere, el III, l’anomenat «el Cerimoniós» o «el del Punyalet», però se’ls ha oblidat o directament, per ignorància, no s’han assabentat. El 2 de setembre d’enguany es compleixen els set-cents anys del naixement de Pere terç (així es numerava ell), home culte i estadista —diguem-ne— de raça, que regí la Corona de catalans i aragonesos durant cinquanta anys, reintegrà les Illes i els comtats nord-catalans a la Corona, mantingué la primacia catalana a la Mediterrània occidental tot vencent els genovesos, sotmeté Sardenya, preparà la definitiva reintegració de Sicília i —esdeveniment ple de simbolisme— plantà la senyera d’or i gules sobre l’Acròpolis d’Atenes. A més a més, aconseguí aturar les pretensions castellanes de convertir València i Aragó en la «Nova Castella». El País Valencià —i també l’Aragó— ha arribat fins hui perquè Pere III plantà cara al seu homòleg castellà Pere I «el Cruel». Aleshores el sobirà de catalans (valencians inclosos) i aragonesos no es deixà estomacar pels «piolins», que més aïna foren els «piolins» els que acabaren atonyinats de valent. Ah! I important: d’aquella llarga guerra contra la gent hostil de ponent sorgiren les «generalitats», un impost que, per a ser recaptat, obligà a mantenir una representació permanent de les Corts, del país. Nasqueren, doncs, les diputacions del general. Pere III deixà una petja profunda en la història pàtria i, així, hui dia la Generalitat Valenciana llueix com a escut corporatiu les armes reials heretades del rei que proclamà per dues vegades la lleialtat de la ciutat de València i d’això les dues eles coronades, que encara formen part de l’escut de la ciutat capital del Regne fundat per Jaume I.

El rei Pere III deixà una petja profunda en la història pàtria. Hui dia encara la percebem: així, la Generalitat Valenciana llueix les armes reials, en versió eqüestre simplificada, heretades del rei que proclamà per dues vegades la lleialtat de la ciutat de València. D'ací vénen les dues eles coronades, que encara formen part de l’escut del cap i casal del País Valencià. A la imatge, l'escut de Pere III al monestir de Poblet, panteó reial dels reis de catalans i aragonesos.  

Efemèride del naixement de Pere III, que he volgut fer coincidir, pel que fa al meu compromís setmanal amb els lectors de Diari la Veu, amb la del capítol cent, l’ARTICLE NÚM. 100 de les «Memòries històriques». Unes «memòries» concebudes des del principi per al gaudi del lector interessat en la història pàtria, que vaig començar el 30 de setembre de 2017. Aviat, doncs, faré dos anys amb tots vosaltres. Aleshores, quan el primer article —les efemèrides manen— us vaig parlar dels valencians que defensaren Barcelona el 1714. Com oblidar el general Joan Baptista Basset, heroi valencià contra l’ocupació borbònica? Com oblidar els regiments valencians Mare de Déu dels Desemparats i Sant Vicent Ferrer? Barcelona, en 1714, la defensaren valencians. Brame qui brame des de les Espanyes, i també des del caragiradisme autòcton, Barcelona i València formen l’espina dorsal de la nació. Sense València —què voleu que us diga?— no hi ha independència. Bé farien els predicadors d’eixamplar la base d’eixamplar-la com toca, és a dir, tot incloent-hi la nació sencera. I els que bramen, doncs que bramen, que borden o que facen escarafalls; és el seu problema, que no el dels nacionals «de Salses entrò Guardamar», així descrita i definida, amb les fites geogràfiques precises, pel rei —rei de tots els catalans— Pere III. Vegeu si és important Pere III, de qui enguany es compleixen set-cents anys del seu naixement. El seu record —cal reivindicar-lo— rememora l’època de plenitud nacional, amb Barcelona i València unides contra l’agressió castellana (espanyola). Aleshores si una era agredida l’altra no es feia l’orni gratant-se les pebroteres, com passa —oh temps, oh costums!— ara. Que agredides foren totes dues pels exèrcits castellans i totes dues plantaren cara plegades per defensar-se de l’escomesa espanyola i, quan calgué, compartiren els destins de l’expansió mediterrània de llurs rei. Atenció! Tan barceloní com valencià era el penó d’or i gules que onejà al capdamunt de l’Acròpolis de Cetines (el nom català d’Atenes) en 1380, quan Pere III pronuncià l’elogi d’aquella joia arquitectònica de la Grècia clàssica: «lo dit castell [l’Acròpolis] sia la pus rica joia qui al món sia e tal que entre tots los reis de cristians envides lo porien fer semblant».

Pere, el fill d'Alfons de Catalunya-Aragó i Teresa d'Entença, era un nen setmesó quan nasqué. No obstant això, tot i les dificultats de l'època, reeixí. D'antuvi, no estava destinat a ser-ho, però es convertí en rei. A la imatge, el "Sant Carlemany" de la catedral de Girona, estàtua d'alabastre atribuïda al mestre Jaume Cascalls i que se suposa representa el rei Pere III.  

Pere III encarna el nervi de la nació en els temps d’auge nacional, quan, com escriu Bernat Desclot, «nengun peix se gos alçar sobre mar si no porta un escut ab senyal del rei d’Aragó en la coa». La frase no era debades. Els genovesos discutiren el poder dels catalans i eixiren ben escarmentats, que l’armada de Pere III els destrossà a la batalla de Port del Comte, a les proximitats de l’Alguer (Sardenya), el 27 d’agost de 1353. Ep! Els valencians, tan catalans com els barcelonins, hi participaren activament en aquella batalla èpica, que significà que des d’aleshores Gènova, l’altra gran potència de la Mediterrània occidental, es cuidàs molt de tindre un enfrontament naval directe amb els navilis que exhibien el penó d’or i gules. Després d’això, però, Génova féu servir els piolins espanyols per a desgastar els catalans. Els vaixells genovesos serviren de transport de l’exèrcit que Pere I «el Cruel» de Castella envià contra els Països Catalans, però també acabaren escaldats. A Barcelona, el 10 de juny de 1359, la flota genovesa amb piolins castellans encapçalat pel seu rei fou desbaratada i obligada a fugir. Efectivament, o tempora, o mores!, que quins temps aquells en què el rei dels catalans feia mossegar la pols al rei de Castella. Per això, pel coratge i la valentia dels seus connacionals, existí un país, independent i ufà, la pàtria de Pere III, que encara hui, malgrat la dissort històrica —dissort borbònica— que el sotmeté a Espanya i França, es nega a morir, a desaparèixer.

Pere III encarna el nervi de la nació en els temps d’auge nacional, quan, com escriu el cronista Bernat Desclot, "nengun peix se gos alçar sobre mar si no porta un escut ab senyal del rei d’Aragó en la coa". La frase no era debades. En temps del rei Pere III, els genovesos discutiren el poder dels catalans a la Mediterrània, però eixiren ben escarmentats, que l’armada de Pere III els destrossà a la batalla de Port del Comte, a les proximitats de l’Alguer (Sardenya), el 27 d’agost de 1353.  

El rei Pere, de número III

Pere III, terç. No ho escric així debades. La Corona de catalans i aragonesos sorgí amb l’annexió del Regne d’Aragó pel comtat de Barcelona en 1137. Una annexió, però, bastant especial. El príncep annexionador, el català Ramon Berenguer IV, continuà lluint com a títol principal el de comte de Barcelona i secundàriament el de príncep d’Aragó. Ep! Príncep no significa ser menys que rei, si més no per als juristes que s’emmirallaven en l’antiguitat romana; que príncep, primus inter pares («el primer entre iguals»), era l’emperador August. El comte de Barcelona era «el primer» entre la resta de comtes catalans i occitans que li retien vassallatge i d’això que els seus avantpassats, des de Ramon Berenguer I fessen servir el títol de «príncep», el primer entre iguals d’un Principat feudal que s’estenia des dels Pirineus fins als confins que fitaven amb l’Alandalús (dit «Espanya» a l’època). Ramon Berenguer IV fou el príncep català (el mot «català» està documentat per primera vegada al regnat del seu pare, Ramon Berenguer III) que estengué les fronteres del seu principat més enllà de l’Ebre i del Segre, fins i tot posant l’Aragó sota el seu domini. Aragó, però, mantingué la seua particularitat i la seua dicotomia nacional: l’oest s’expressava en dialectes de la mateixa llengua de castellans i navarresos romanitzats; l’est era, en canvi, catalanòfon; ho era aleshores i, malgrat el moviment de les isoglosses que ha fet recular l’idioma ancestral, encara ho és, l’anomenada Franja. Precisament fou l’Aragó catalanòfon de l’est, que incloïa llavors a ribagorçans i a pallaresos, el que féu possible que un sobirà de llengua catalana s’entronitzàs a l’Aragó. L’extrem oest d’arrels euscàriques, Pamplona (després Navarra), optà per la independència. La resta, amenaçat pels castellans, s’uní de grat als catalans. Ep! Important: a la mort del rei aragonès Alfons I «el Bataller» (1134), els pamplonesos optaren per escindir-se. El —diguem-ne— problema de Navarra l’heretaren els hereus de Ramon Berenguer IV, d’això l’estira i arronsa continu a la frontera navarresa. Fins que Navarra no caigué sota l’òrbita del rei de França (1284) serà pretesa, reivindicada, como a part del regne dels aragonesos.

Pere III ha passat a la història com un rei on la raó d'estat era l'únic important. Fou cruel, quan s'escaigué, i d'això les acusacions de ser "lo segon Neró", com li etzibà el cronista Pere Tomic. Era, a més a més, "de molt petita estatura", la qual cosa contrastava amb l'ideal de bellesa que s'ha estès fins a l'actualitat. Potser qui millor l'encarnaria seria l'actor Paul Giamatti, a la imatge, el rei Joan I "Sense Terra" de la pel·lícula "Ironclad" (2011).  

Ramon Berenguer IV s’uní en matrimoni amb Peronella, la filla de l’aragonès Ramir II «el Monjo». Sí, era monjo de debò. Germà d’Alfons I «el Bataller» fou tret a la força del convent, coronat i obligat a jaure amb una senyora, la peitavina Agnès, que li donà una filla. Aquesta filla, juntament amb el regne (més aïna el que en restava), fou donada al comte Ramon Berenguer IV de Barcelona en 1137. Donada que no desposada amb ell. El matís és important. La xiqueta tenia aleshores un anyet escàs i havia estat raptada pel rei de Castella i Lleó. No obstant això, en 1150, quan la xiqueta assolí l’edat lícita a l’època per a mantindré relacions sexuals i consumar, doncs, un matrimoni, es casà amb el comte català, un home ja fregant la maduresa de trenta-set anys. Com a resultat d’aquest enllaç nasqué en 1154 Ramon, que en morir el pare (1162) es convertí en Alfons, el rei Alfons I, dit «el Trobador» (li agradava compondre versos en la koiné poètica d’aleshores, l’occità) o «el Cast» (precisament perquè no ho era gens). Atenció!: era el primer, el primer dels Alfonsos del nou estat de catalans i aragonesos, i així cal numerar-lo, que és com ell ho feia; i el seu fill Pere, doncs, és el I també dels Peres reis de Catalunya-Aragó. Pere III —ell escrivia sense complexos Pere terç— continuà la tradició dinàstica i amb el numeral III, el del tronc familiar barceloní, era anomenat i proclamat. Ara bé, a l’Aragó anterior a la unió amb Catalunya, quan estava unit a Pamplona, hi existí un Pere, el conqueridor d’Osca (1095), el Pere I d’Aragó i Pamplona. L’historiador patriòtic aragonès Jerónimo Zurita rebé l’encàrrec de les Corts aragoneses de fer una crònica d’Aragó, els Anales de la Corona de Aragón, que publicà entre 1562 i 1580. No he dit «patriòtic» debades. Zurita era aragonès que no pas castellà (espanyol) i escriví quan Aragó era un país sotmès als Habsburg de Madrid, sí, però independent de Castella. No res a veure amb el Lambán i resta de patuleia política espanyolista, anticatalanista i alhora antiaragonesista, que pul·lula i desbarra hui dia a ponent del riu Cinca. Zurita tingué l’encert o el desencert, segons es mire, de comptabilitzar els reis aragonesos abans de la unió amb Catalunya, i d’això neix la numeració estrictament aragonesa que la historiografia espanyola ha feta seua. Ja sabeu la dita: «abans moros que catalans»; i d’això la numeració «IV» aplicada a Pere III. Si acceptem això i, doncs, a cada regne segons la seua numeració, resulta que per a València ens surt el «II» i per a Mallorca, que no l’hem d’oblidar pas, l’«I». Per evitar polèmiques, hi ha qui s’estalvia el numeret i li aplica directament el pseudònim. Pere III en tenia dos, «el Cerimoniós», per la seua afecció al cerimonial cortesà, i «el del Punyalet», pel seu costum de portar sempre un coltell a la cintura, coltell amb el qual estripà amb virulència, tanta que arribà a ferir-se als dits, els privilegis de la Unió aragonesa en 1348.

Pere, III per tradició dinàstica. És la numeració que li pertoca i que sempre féu servir. Ell es deia i li deien "Pere terç". Al segle XVI, però, l'historiador aragonès Jerónimo Zurita li donà el número "IV". Zurita comptava els reis d'Aragó abans de la unió amb el comtat de Barcelona (Catalunya). Era dit "el Cerimoniós", pel seu deler pel protocol i les cerimònies cortesanes; i també "el del Punyalet", pel costum de dur un coltell o daga a la cintura. Coltell que exhibeix en el quadre de Filippo Ariosto, encomanat per la Diputació d'Aragó en el segle XVI, a la imatge.  

«I» de Mallorca, «II» de València, «III» del Principat de Catalunya, «IV» d’Aragó... Ah! I també «I» de Còrsega i Sardenya i «I» d’Atenes i Neopàtria (Grècia). Per força, cal triar un numeral, el més versemblant i encertat a la realitat històrica possible. L’Arxiu Reial de Barcelona, altrament dit Arxiu de la Corona d’Aragó, fa servir de sempre el numeral «III». És obvi, és el que de debò li escau, el dinàstic, i el que ell personalment feia servir, València i Mallorca incloses. Així, doncs, comprendreu que faça servir el numeral «III» i no pas qualsevol dels altres, en els quals —us ho ben assegure— ell mai arribà a reconèixer-se.

Fill d’Alfons III i Teresa d’Entença

Pere III era fill de l’infant Alfons, que no era el primogènit de Jaume II. Amb els Alfonsos, a l’hora de numerar-los, passa igual que amb els Peres, com he apuntat més amunt. Alfons I és el «II» d’Aragó —numeració Zurita— i així l’Alfons III es converteix en el «IV» d’Aragó, però alhora hauríem de dir «II» de València, «I» de Còrsega i Sardenya i «0» de Mallorca, perquè —vaja!— aleshores les Balears i Pitiüses (les Mallorques) tenien un rei propi. Deixem-ho, doncs, en «III», en la numeració que segueix la tradició dinàstica. Com Alfons, d’antuvi, no estava destinat a succeir al pare, li buscaren una cònjuge que li reportàs dignitat senyorial, ni més ni menys que la comtessa d’Urgell i vescomtessa d’Àger, na Teresa d’Entença. Així, doncs, el ric patrimoni urgel·lità anava a raure a la família reial. Alfons i Teresa, ell amb quinze i ella amb catorze anys complerts, foren casats a la seu de Lleida, el 10 de setembre de 1314.

Teresa féu allò que s’esperava d’una princesa: portar fills al món. No obstant això, ni ella ni el seu jove marit esperaven arribar a la reialesa. Ella no arribà mai, puix que morí, a Saragossa estant, el 20 d’octubre de 1327, dotze dies abans que traspassàs el seu sogre i rei, Jaume II, i doncs que el seu marit assolís la corona. Val a dir que Alfons III arribà a rei perquè al seu germà major se li travessaren els cables, d’això que li diguessen «el Forassenyat», i renuncià a la corona en 1319. Pere III bé que ho recordava al discurs pronunciat a les Corts de Montsó de 1363, que vaig reproduir complet a la «memòria històrica» d’ara fa dues setmanes:

«A nostre senyor Déu ha plagut que nós som vostre rei e vostre príncep, e jassia nós no en siam dignes, emperò açò féu Ell per sa gràcia e per sa virtut. E sobre açò ens féu dues gràcies: la una, car lo senyor rei nostre pare no nasc primer, ans nasc primer l’infant en Jacme, qui renuncià al regne e es més en l’orde de Muntesa en aquell morí, e, en aprés, la primogenitura e lo regne pervenc al senyor nostre pare. Nós aitantpoc no nasquem primer, ans nasc primer l’infant n’Amfós; e aquell morí, e la primogenitura e lo regne pervenc a nós. E jassia Déus no ens haja fet grans de persona, emperò la volentat e lo cor havem aitant gran e aitant bastant com negun cavaller qui sia e·l món, de morir o viure per defendre la nostra corona e lo nostre regne, lo qual, los nostre predecessors ab ajuda dels vostres e nós seguints les llurs petjades ab ajuda vostra, hi havem treballat en conquerir e guanyar

Pere III era fill d'Alfons III "el Benigne". Aquest Alfons no estava destinat a regnar, però la renúncia del seu germà, l'infant Jaume "el Forassenyat", en 1319, el convertiria en rei de catalans i aragonesos. A la imatge, Alfons III (IV d'Aragó) "el Benigne" pintat per Manuel Aguirre y Monsalbe.  

Resulta que el primogènit Jaume volgué entrar a l’orde militar de Montesa i quasi mata el pare d’un disgust. Fins i tot Jaume II li preparà un enllaç matrimonial adequat, amb filla de rei, com toca a tot hereu a la corona. Li buscà la filla del castellà Ferran IV, de nom Elionor. Aleshores una xiqueta, de tretze anyets justets, destinada des de ben petita —vaja, de sempre!— a ser la reina de catalans i aragonesos, però que... Ai llas, el nòvio li eixí carabassa. Què us diré? O bé no li agradaven les noies a Jaume «el Forassenyat», cosa que en l’època s’amagava tant com es podia, o bé la seua vocació religiosa era d’una fermetat digna d’un sant. El cert és que hi hagué compromís matrimonial i noces, celebrades a Gandesa, el 18 d’octubre de 1319. Feia un mes, com veurem a continuació, que el futur Pere III, setmesó, havia vingut al món. L’infant i successor in pectore Jaume continuava tretze són tretze, que volia professar en un orde religiós, i això malgrat el malcontentament del pare i àdhuc del papa, Joan XXII, que li escrigué a dretcient per advertir-lo de les seues obligacions com a fill de rei. L’infant acceptà assistir a les noces —les seues!— de Gandesa, però fugí de la noia castellana tant com pogué. Fins i tot es negà a donar-li la pau, cosa que hagué de fer, malcarat, el pare. En acabar la cerimònia, sense dir ni pruna, agafà un cavall i marxà de Gandesa com ànima perseguida per Belzebú. Ja no tornaren a veure-li el pèl. Alfons, que sense moure enrenou residia pacíficament amb la seua esposa a Balaguer (la Noguera), es convertí en l’hereu a la Corona.

«E nasquem en Balaguer»

Pere, setmesó i malaltís, que ningú donava un ral per ell, nasqué a Balaguer, a l’actual comarca de la Noguera, capital de l’estat comtal d’Urgell. El propi Pere, a la seua crònica, escrita a imitació del Llibre dels feits del seu rebesavi Jaume I, indica que «nasquem lo primer digmenge de setembre, ço és, a cinc dies de setembre en l’any que hom comptava mil e tres-cents denou. E nasquem en Balaguer». Ara bé, el primer diumenge de setembre de l’any 1319 caigué el 2 i no el 5. El 5 era dimecres. Siga com vulga, errada a banda, el 2 o el 5 de setembre vingué al món un home que havia de regir els destins de la Corona de catalans i aragonesos durant una cinquantena i escaig d’anys (1336-1387). Poca broma! Que llevat el de Jaume I (1213-1276), no hi ha hagut testa coronada catalana que haja regnat més. I quan dic testa catalana, incloc, òbviament, les terres al sud del rierol de la Sénia, que el de Pere III fou el regnat més llarg hagut sobre el Regne de València. No era nascut a la ciutat de València, com ho fou l’avi Jaume II, ni al Regne pròpiament valencià, però sentí València com el que més; València li féu patir i, quan s’escaigué, també gaudir. I per ell, pel rei balaguerí, els valencians mostraren lleialtat i patriotisme en la dura guerra contra Castella (1356-1369) o guerra dita per la historiografia dels Dos Peres, en què el Regne estigué a punt de ser engolit per la Castella que s’autoproclamava —i encara ho fa— única Espanya possible.

Teresa d'Entença, hereva del comtat d'Urgell, fou la mare de Pere III. Féu allò que s’esperava d’una princesa: portar fills al món. No arribà a ser reina, puix que morí de part, a Saragossa, el 20 d’octubre de 1327, dotze dies abans que traspassàs el seu sogre i rei, Jaume II, i doncs que el seu marit es convertís en rei.

Pere no fou el primer fill del matrimoni d’Alfons de Catalunya-Aragó i Teresa d’Entença. Prèviament, com llegim al discurs de 1363, el precedí l’infant de nom també Alfons, que morí als dos anys de nàixer. La mortalitat infantil era una lacra a l’edat mitjana i no respectava ni les famílies més riques i acomodades. També precedí a Pere una xiqueta, Constança, que el seu pare casà amb el rei Jaume III de Mallorca. Llavors Mallorca era un regne a banda, regne català però regne amb rei propi, constituït per les Illes, els comtats nord-catalans del Rosselló i la Cerdanya, la ciutat de Montpeller i les baronies occitanes de Carladès i Omeladès. Era un regne fruit del darrer testament de Jaume I, que el concedí al seu fill Jaume (Jaume II de Mallorca), amb la condició que retés homenatge feudal al sobirà de Catalunya-Aragó. Fou un regne que tingué una existència difícil, però sobrevisqué fins que, precisament, Pere III, el noi nascut a Balaguer, acabà amb ell en 1343-1344.

Després de Pere Teresa d’Entença continuà parint. Ja ho he dit: parir era el deure de tota princesa. A l’edat mitjana, però, infantar era un risc. Els parts es podien complicar i la mare, a causa dels coneixements mèdics limitats de l’època, acabar morint. Teresa, a qui el cronista Ramon Muntaner qualifica com a «una de les pus gentils dones d’Espanya qui filla de rei no fos, e la pus rica», acabà morint després d’un part. Ep! Muntaner escriu «d’Espanya», però no es refereix pas l’Espanya del Franco, del Juanca «el Campechano», del Felipito «el Preparao», del Llarena, del Marchena, del 155, dels policies agressors lingüístics, dels metges burreres —n’hi ha un fum— que no saben valencià, de la catalanofòbia, la bascofòbia, la gallegofòbia i... La mare que els va parir! No, Espanya era un concepte geogràfic que no res tenia a veure amb les actituds glotòfagues, anorreadores de llengües i pobles que tant agraden a la Meseta castellana. Pere III hagué de bregar amb «espanyols» d’eixa mena, pràcticament des del principi, perquè el pare, un bonàs que no desitjava mal a ningú, caigué en mans de la infanta rebutjada pel germà en 1319, la castellana Elionor. I —ai!— ací començaren els problemes.

Pere, setmesó i malaltís, que ningú donava un ral per ell, nasqué a Balaguer, a l’actual comarca de la Noguera, capital llavors de l’estat comtal d’Urgell. El propi Pere, a la seua crònica, escrita a imitació del Llibre dels feits del seu rebesavi Jaume I, indica que «nasquem lo primer digmenge de setembre, ço és, a cinc dies de setembre en l’any que hom comptava mil e tres-cents denou. E nasquem en Balaguer».  

La madrastra Elionor

Elionor era filla del rei castellà Ferran IV, dit «l’Emplaçat», i la infanta Constança de Portugal. Nasqué en 1307 i, des del principi, havia estat destinada a ser la muller del futur rei de Catalunya-Aragó. Rebutjada per Jaume «el Dissortat» tornà a Castella amb un pàmpol al davant i un altre al darrere. La mort de Teresa d’Entença, de part (1327), obrí a Elionor la possibilitat de tornar als Països Catalans com a reina. Teresa morí a Saragossa, el 20 d’octubre de 1327, cinc dies abans de la coronació del seu home. Alfons, vidu, cercà una nova esposa i s’intuí la possibilitat de rescabalar Castella de la decepció de l’infant Jaume. El matrimoni, com és obvi (el marit no volia saber res de dones i fugí), no es consumà, i Elionor esperà el moment en què la política li proporcionés un tàlem adequat a la seua posició i ambició. A Alfons III se li havia ficat al cap la idea de conquerir Granada i foragitar definitivament els sarraïns de la Península. Veges tu, quines ganes! No era una empresa fàcil i, a més a més, el soldanat granadí era considerat, pels castellans, de la seua competència exclusiva. El pare d’Alfons III, Jaume II, havia encapçalat una croada contra Almeria (1309), que es frustrà per l’abandonament castellà, unilateral, de les hostilitats per la banda d’Algesires. Sí, així fou, unilateralment, i l’ofensiva catalanoaragonesa s’estavellà davant els murs d’Almeria. Castella (Espanya) sempre ha actuat amb uniteralitat contra i en perjudici de Catalunya. No obstant això, el record d’aquella campanya contra els sarraïns —una croada— sempre acompanyà el bonàs d’Alfons, freturós per organitzar una guerra contra els enemics de la fe catòlica. Ja ho deia Jaume I al Llibre dels feits, «fe sens obres morta és», i els seus successors s’afanyaren a complir el dictat del seu avantpassat. Jaume II fins i tot pensà en el rex bellator («rei guerrer») dissenyat per Ramon Llull, com a cap d’un enorme exèrcit cristià que tornàs al cristianisme les terres des del Marroc a Palestina.

Alfons III, ja rei, es capficà en l’organització d’una croada contra l’orient granadí, contra Almeria, i no estalvià en missions diplomàtiques per a organitzar-la. Castella era part importantíssima del projecte i, amb la intenció de convèncer el nou rei Alfons XI, el matrimoni amb la infanta Elionor (tia de l’ara rei castellà) estava cantat. Alfons III i Elionor contragueren matrimoni a Tarassona, el 5 de febrer de 1329. Aviat nasqué un fill mascle de la parella, l’infant Ferran, nascut a València nou mesos després. De seguida Elionor restà novament prenys, de l’infant Joan.

A la mort de Teresa, Alfons III, ja rei, contragué matrimoni amb la castellana Elionor, la noia que rebutjà el germà "forassenyat". Elionor, filla del rei castellà Ferran IV, era altiva i ambiciosa. Molt castellana ella. Tingué dos fills del rei catalanoaragonès, Ferran i Joan, que pretengué heretar-los opíparament al Regne dels valencians.  

Mentrestant, els infants Pere i Jaume, fills de la difunta Teresa, vivien apartats de la nova família del rei. Tot i l’edat, huit anys, que no era problema per a ser nomenat per a un càrrec, l’infant Pere, com a primogènit, era el lloctinent general d’Aragó, assistit per un grup de nobles encapçalats per l’arquebisbe de Saragossa Pero Lopes de Luna, que fou el seu principal valedor contra les conxorxes de la madrastra.

Elionor, la madrastra, portà de Castella una cohort de servidors, encapçalats per una dama intrigant que era la seua consellera principal, Sança de Velasco, la qual es convertí en un malson a la cort per als partidaris de l’infant Pere. No hi mancaren els col·laboradors autòctons de la nova reina, establerta a València on havien nascut els dos fills. Destaquen Ramon Cornell i sobretot Bernat de Sarrià, el vell almirall de Jaume II i gran senyor de les terres de la Marina. Bernat de Sarrià en la lluita pel poder entre partidaris i detractors de la nova reina es posicionà entre els primers. Això li reportà l’alcaidia del castell de Xàtiva, que conservà fins a la seua mort en 1335. Atenció! Personatge importantíssim i determinant al sud valencià (ell és el fundador de la Vila Joiosa i Benidorm).

Elionor feia i desfeia, aconsellada per la Sança, sobre l’ànim del «Benigne» Alfons. Arrencà del rei una donació espectacular per al seu fill major, que pràcticament feia desaparèixer el domini reial sobre el Regne de València. En 1332, aconseguí per a l’infant Ferran la creació del marquesat de Tortosa, juntament amb la possessió de totes les terres al sud de la línia Biar-Busot, l’antiga línia fronterera definida pel tractat d’Almisrà, i les viles de Xàtiva, Alzira, Morella, Borriana i Castelló. Contra tal donació s’aixecà el Regne. Una delegació valenciana, encapçalada per Francesc de Vinatea, jurat en cap de la ciutat de València en 1333. Vinatea es presentà davant el rei i Elionor i protestà per les cessions abusives del patrimoni reial. Per por a les represàlies, Vinatea es confessà i féu testament abans de l’audiència. Elionor, quan el sentí, s’enfadà com una mona i etzibà al rei, en castellà (així escrites a la Crònica del rei Pere III): «Señor, esto non consentría el rey don Alfonso de Castella [Alfons XI], hermano nuestro, que él no los degollase todos». Alfons III, però, replicà a la seua esposa amb paraules que marquen la diferència entre catalans i castellans, «poble franc» enfront a «poble subjugat», ja ha l’edat mitjana: «Reina, reina, el nostre poble és franc, e no així subjugat com és lo poble de Castella, car ells tenen a nós com a senyor, e nós a ells com a bons vassalls e companyons». Immediatament, Alfons III «el Benigne» revocà les donacions i féu tot seguit jurament de no alienar en deu anys cap porció del patrimoni reial sinó als fills del seu primer matrimoni.

Pere III era un xicot de setze anys quan morí el seu pare. Heretà la política imperialista a la Mediterrània dels seus predecessors. Quan fou coronat a Saragossa, el 7 d'abril de 1336 (diumenge de Pasqüetes) rebutjà ser coronat per l'arquebisbe saragossà Pero Lopes de Luna. Ell mateix agafà la corona, es coronà i se l'adobà. Tot un símbol.  

A partir d’aleshores la reina, irada, inicià una persecució implacable contra els partidaris de l’infant Pere. Podia fer-ho, perquè malgrat l’episodi de Vinatea, Alfons III deixava fer. Elionor, ama de la voluntat del rei, arribà a torturar i executar a Llop de Conçut, una de les persones afins als fills de Teresa d’Entença, acusat de fer fetilleries perquè la reina no pogués concebre més fills mascles. Què us diré? Una barbaritat, que arribada a oïdes del primogènit i successor, li comportà un odi creixent contra madrastra, germans fills d’ella i contra tot allò que fes ferum a castellà. Alfons III morí, sol com un mussol, perquè la muller i llurs fills fugiren a Castella, a recer del germà i oncle, quan veieren que el marit i pare se n’anava del món dels vius. Alfons III traspassà a Barcelona, el 27 de gener de 1336, als trenta-set o trenta-huit anys d’edat.

El rei Pere III

Un noi de setze anys quan morí el pare, Pere III es convertí en rei de la Corona de catalans i aragonesos i en l’hereu de la política imperialista mediterrània dels seus predecessors. No debades, fou el seu pare, encara infant, qui encapçalà la campanya de conquesta de Sardenya en 1323-1324. Des de llavors Sardenya es convertí en un problema per a la cort catalanoaragonesa a causa de l’irredemptisme sard. Pere III hagué d’encapçalar personalment una expedició en 1354 que conquistà l’Alguer, ciutat que fou convertida en una vila catalana, la qual hui dia encara lingüísticament ho és.

Pere III ressuscità la reclamació del Regne de Mallorca (o Mallorques) i el conquerí en 1343-1344. El seu cunyat mallorquí (casat amb la germana Constança), Jaume III, oposà la resistència que pogué, però fou derrotat, definitivament, a Llucmajor, el 25 d'agost de 1349. El rei mallorquí perdé la vida al combat. El reialme de Mallorca, que incloïa les Illes i la Catalunya del Nord (Conflent, Vallespir, Capcir i Cerdanya), desaparegué per sempre com a regne amb dinastia pròpia. Pere III annexionà les Illes al Principat català.

Pere III, ja ho he apuntat més amunt, regnà cinquanta anys, quasi cinquanta-un, des del 27 de gener de 1336 fins a la data de la seua mort, a Barcelona, el 5 de gener de 1387. En 1343-1344 reintegrà el Regne de Mallorca (o Mallorques) a la Corona de catalans i aragonesos. Era l’assignatura pendent del seu avi, que el seu pare, obcecat en la campanya granadina, no s’havia atrevir a portar a terme. Pere III, sense cap mena d’escrúpols, destronà al seu parent mallorquí, Jaume III, i a la seua germana Constança, la muller, de llur regne. El 25 d’agost de 1329 es produí l’epíleg de la tràgica història de la dinastia mallorquina, quan Jaume III fou derrotat a Llucmajor i perdé la vida. El seu successor, Jaume IV, ja no regnà a Mallorca ni a la Catalunya al nord de les Alberes.

En el seu regnat Gènova fou vençuda, encara que els genovesos estengueren la guerra a la Península, quan l’armada catalana de Francesc de Perellós capturà en 1356 dos vaixells genovesos a la vista del rei de Castella, aliat de la república lígur. Començà aleshores una guerra cruel que afectà sobretot el País Valencià, assaltat constantment pels exèrcits castellans. Els valencians resistiren, amb escenes d’heroisme com la d’Oriola —Ai Oriola, qui t’ha vist i qui et veu—, defensada heroicament per l’alcaid Joan Martines d’Eslava. La guerra acabà i el Regne dels valencians sobrevisqué. Restaren fixades i assegurades les seues fronteres forals per sempre, fins que el mal que vingué d’Almansa en 1707 li amputà Cabdet i els successius trinxaments provincials decimonònics convertiren el país en tres províncies de l’Espanya borbònica, amb afegitons inclosos (la Plana d’Utiel, Villena i Saix).

La guerra de Castella, o guerra dels Dos Peres (13561369), fou el gran conflicte que assotà el regnat de Pere III. Finalment, catalans i aragonesos aconseguiren parar els peus als castellans de Pere I "el Cruel". No obstant això, es perderen places al Regne de València, que restà configurat territorialment per sempre, fins al mal d'Almansa (1707) i els trinxaments provincials decimonònics.  

Aquella guerra en què es plantà cara a la prepotència castellana deixà petjada. Potser la més emblemàtica fou la constitució de diputacions permanents de les Corts per a recaptar els impostos de les generalitats. L’esforç del país fou immens i el finançament dels exèrcits era possible a través de les generalitats, origen de les institucions homònimes. Les Corts valencianes de 1360 marcaren el moment, la fita inicial de la diputació del general, que seria fixada definitivament en 1403 i 1418. La ciutat de València fou assetjada dues vegades pels castellans, en 1359 i 1364. Rebutjà els castellans i fou premiada amb les dues «L», dues vegades lleial. Vatua, quins temps aquells! La València heroica que no volia ser castellana, que avorria la gent prepotent de ponent. Hui dia, en canvi, ja veieu, ferida per la pesta espanyolista que nega el seu ésser, el seu idioma patri i el seu passat.

El regnat de Pere III és extensíssim i és impossible abraçar-lo tot en un sol article. Ja en portem, amb aquest, dos. Com ell ben recorda, a la seua crònica i als seus discursos, no tot foren flors i violes, i hagué de suportar la rebel·lió dels seus súbdits com igual la patí el bíblic rei David. Pere III hagué de bregar amb el conflicte de la Unió, originat a l’Aragó i que tingué ressò també al País Valencià. No debades, al capdavant de la rebel·lió estaven els germans del rei, sobretot l’infant Ferran, el fill de la madrastra Elionor, que controlava gran part del territori valencià. A Épila i Mislata (1348) foren derrotats, definitivament, els unionistes i Pere III, irat, amenaçà amb arrasar València i sembrar-la de sal com a càstig pel suport donat a la rebel·lió contra l’autoritat reial. No arribà la sang al riu, que rectificà a temps. El conflicte, a més a més, coincidí amb l’esclat de la pesta bubònica, època de desastres. València, val a dir-ho, reeixí, i reeixí amb força. Pere III, finalment, acabà premiant la lleialtat de València ciutat i de tot el Regne, de Guardamar a Vinaròs. Cada vegada que vegeu l’escut de la ciutat del Túria, cap i casal del Regne, recordeu-vos-en. Fins i tot la corona i el rat-penat (el drac alat) són deguts a aquest rei. Ep! Però Pere III no s’empatollà cap bandera amb taca blava, que això és cosa del present i de l’anticatalanisme emanat del centre mesetari carpetovetònic, que ens vol per sempre tristos apèndix de la riba del Manzanares.

El gran problema interior de Pere III fou el conflicte de les unions (1347-1348), aragonesa i valenciana, encapçalada pel seu germà Ferran, el primogènit de la madrastra, a la imatge. Morta la seua primera esposa, Maria de Navarra, i no tenint fills mascles d'aquest primer matrimoni, Pere III pretengué fer hereva a la seua filla Constança. Esclatà una guerra civil que a València tingué episodis turbulents. Finalment, triomfant, Pere III entrà a València i castigà durament els rebels. Féu beure la campana de la unió fosa als unionistes més destacats i que no havien aconseguir fugir de la repressió.  

Pere III fou un home culte, amb gran afecció per la història (ell mateix és autor d’una crònica o història del seu regnat) i les obres de l’antiguitat grecollatina. Fins i tot escrigué poesia i hui dia ens han pervingut tres cobles escrites per ell. Altrament, a ell devem la forma definitiva del palau reial de Barcelona, del monestir de Poblet i, a València, les torres de Quart. Quan hi passegeu a la vora, recordeu que foren manades construir pel rei Pere III. Ja veieu, de Pere III ha restat l’empremta d’una època de vigor nacional que tot valencià, tot català de la nació completa, hauria de recordar amb orgull.

Noces i descendents

Al contrari que el seu avantpassat Jaume I, Pere III era un home de comportament sexual pudorós. Contragué matrimoni quatre vegades. Del primer, amb la infanta navarresa Maria, filla de Felip III «el Bo», tingué tres filles i un fill. Li sobrevisqueren les dues majors, Constança i Joana. La primera fou casada amb el rei Frederic IV (III) de Sicília, de la Sicília catalana, independent però catalana. Frederic IV (numeració dinàstica, encara que pròpiament era el III) era cosí prim del rei Pere III. Tots dos descendien del conqueridor català de l’illa, el rei Pere II «el Gran», rei —atenció!— nascut a la ciutat de València. La filla única d’aquest matrimoni, Maria, seria l’atot que féu servir Pere III per a tornar a vincular Sicília a la Corona catalanoaragonesa. Després d’intentar casar-la amb el seu primogènit Joan, acabà maridant-la amb el seu nét Martí «el Jove». La segona filla que sobrevisqué de l’enllaç de Pere III amb la infanta navarresa fou Joana, la qual es desposà amb el comte Joan d’Empúries. Maria complí com a princesa regnant, parí tot el que el seu cos suportà i morí de part en 1347, d’un nen, Pere, que no arribà a l’any de vida. Fou arran d’això que Pere III pensà a fer la seua primogènita hereva de la Corona, la qual cosa provocà la protesta dels seus germans, Jaume i Ferran, i fou l’espurna que encengué les unions, l’aragonesa i la valenciana.

Morta Maria de Navarra, Pere III es casà amb Elionor de Portugal. A la pobra se l'endugué la pesta. Morí sense aportar fills al matrimoni. La tercera esposa de Pere III fou l'enèrgica Elionor de Sicília, germana del rei sicilià Frederic IV (III). Dona enèrgica, es convertí en un personatge de gran rellevància a la cort catalanoaragonesa. Prima en la joventut, la maternitat l'engreixà, fins al punt d'esdevenir "la Reina Grossa", que és com era coneguda. Fills del matrimoni foren els infants Joan i Martí, que arribaren tots dos a regnar: Joan I "el Caçador" i Martí I "l'Humà".  

Amb les unions en acció, Pere III contragué un nou matrimoni en 1347, a Barcelona, amb la infanta Elionor de Portugal, filla del rei Alfons IV d’aquell reialme. Princesa dissortada, coincidí amb la revolta unionista —vaja tràngol passà a Saragossa i València— i fou víctima, finalment, de l’assot del segle, la pesta negra. La portuguesa morí sense fills i Pere III tornà a casar-se, ara amb una siciliana, una siculocatalana, Elionor, la germana del seu gendre Frederic IV. Les noces foren celebrades a la catedral de València, el 27 d’agost de 1349. O bé per la filla o bé per el mateix, Pere III ambicionava Sicília i les possessions catalanes de més enllà, la Grècia catalana, sotmeses feudalment al rei sicilià. Elionor, tot el contrari a les esposes anteriors, era enèrgica i de clara vocació política, sempre ficada en tots els manejos de la cort. Si bé, de jove, diuen era prima i morenassa, «quelcom nereïna e magra», amb la vinguda dels fills s’engreixà de manera considerable, fins al punt que acabà sent anomenada pel poble «la Reina Grossa». Elionor fou la mare de Joan i Martí, tots dos reis. Filla de Pere III i Elionor fou una altra Elionor, que, pels pactes amb Enric de Trastàmara, el germà bastard de Pere I «el Cruel», una vegada acabada la guerra amb Castella, el pare s’obligà a casar-la amb el fill primogènit d’Enric (Enric II), Joan (el futur Joan II). D’aquest matrimoni nasqué Ferran, el pretendent a la Corona de catalans i aragonesos quan la mort sense successors legítims de Martí I «l’Humà», i rei per elecció (per elecció i pels doblers que esmerçà) sorgit del Compromís —o millor dir Farsa— de Casp (1412). Vet ací, aquesta Elionor, que sa mare «la Reina Grossa» no volia ni sentir parlar de maridar-la amb un castellà, fou la mare de Ferran I «el d’Antequera» i la baula que entronitzà als països catalanescos la dinastia regnant a la Castella rival.

Morta Elionor de Sicília, Pere III es tornà a casar, ara amb la jove i bella vídua Sibil·la de Fortià, una empordanesa de la petita noblesa que li donà amor i passió al rei els darrers anys de la seua vida. En contrapartida, Sibil·la adquirí poder, amb el qual encimbellà els seus familiars a la cort.  

En fi, Pere III mai no s’imaginà que cap dels dos fills que li sobrevisqueren morissen sense successió masculina legítima. A la fi del seu regnat, traspassada Elionor «la Grossa», Pere III cercà l’amor en braços d’una empordanesa jove i ben plantada, Sibil·la de Fortià. Primer amistançada, consentida pels fills, el Pere III madur decidí casar-s’hi en 1377 i, encara més, coronar-la reina. Sibil·la era dama d’un llinatge de la baixa noblesa de l’Empordà, la qual havia servit a «la Reina Grossa». Fins i tot la reina li havia buscat un matrimoni de conveniència, amb Artal de Foces, noble aragonès instal·lat a Catalunya i que havia estat governador del Regne de Mallorca. Mort el primer marit, la viudetat de Sibil·la coincidí amb la del rei, que amb els seus cinquanta-sis anys experimentà un reviscolat desig amorós. Sibil·la li donà tres fills, dos mascles que moriren poc després de complir el primer any de vida, i una filla, Isabel, l’esposa en el futur del comte Jaume II d’Urgell, el nét del germà de Pere III i principal candidat a cenyir la corona reial a la mort de Martí I. Aquesta pretensió, però, es frustrà. Els interessos del papa cismàtic Benet XIII, aragonès, ben ajudat pels germans Vicent i Bonifaci Ferrer, valencians, juntament amb l’aposta de la burgesia barcelonina per un rei estranger, acabaren amb el somni de Jaume i Isabel de mantenir la nissaga del Casal de Barcelona a la Corona de catalans i aragonesos.

Pere III ja havia previngut als seus fills sobre els perills de decantar-se per un o altre papa en el cisma que es produí a l’Església en 1378. Joan I, molt influenciat per la seua segona esposa francesa, la també senyora de caràcter Violant de Bar, recolzà el papa d’Avinyó a la mort del seu pare, cosa que també féu el seu germà i successor Martí I. Pere III morí a Barcelona, al seu palau reial que tant contribuí a engrandir i embellir, el 5 de gener de 1387, a l’edat de seixanta-huit anys. Morí sol, com el seu pare. Sibil·la, temorosa de les represàlies del nou rei (ella i Violant de Bar es portaven a matar), fugí de la cort quan constatà que el seu marit marxava d’aquest món.

Pere III significa el moment de plenitud de la nació catalanesca i de la llengua que el mateix rei conreà literàriament i en la qual volgué vessar els coneixements de l’antiguitat clàssica. Pere III estimulà la traducció de la literatura llatina al català i la seua cort fou un focus de saber i cultura. A més a més, fou Pere III qui posà les bases d’un estat modern que superàs les limitacions de les monarquies feudals. D’ell són les ordinacions de la seua casa i cort (1344), a la imatge, que marcaren l’ordenació de l’estat de catalans i aragonesos durant la resta de l'edat mitjana.

Epíleg: Pere III, set-cents anys, i cent «Memòries històriques»

Dilluns, 2 de setembre de 2019, es compliran set-cents anys del naixement d’un rei històricament excepcional. L’efemèride bé mereixeria d’un reconeixement públic que, malauradament, no s’ha produït, almenys fins al moment. Què hi farem! Tenim les institucions que tenim, massa oblidadisses, de nord a sud i d’est a oest, de les glòries pàtries pròpies, que no pas de les espanyoles. Des de 1707 les terres que governà Pere III viuen en un estat d’excepció, sotmeses a l’ocupació del país agressor que, precisament, el rei nascut a Balaguer combaté i vencé. Pere III significa la plenitud de la nació catalanesca, també de la llengua que el mateix rei conreà literàriament i en la qual volgué vessar els coneixements de l’antiguitat clàssica. Pere III estimulà la traducció de la literatura llatina al català i la seua cort fou un focus de saber i cultura. A més a més, fou Pere III qui posà les bases d’un estat modern que superàs les limitacions de les monarquies feudals. D’ell són les ordinacions de la seua casa i cort (1344), que marcaren l’ordenació de l’estat de catalans i aragonesos fins a l’arribada d’un rei, Ferran II, que perdé l’oremus i la vergonya per Castella, eixa Espanya que no ha parat de posar la traveta al desenvolupament polític de les terres constituïdes per l’espenta de Ramon Berenguer IV i successors. I Pere III és —recordem-ho— el rei «de Salses entrò Guardamar», frase que ell pronuncià en el discurs patriòtic i punyent de les Corts generals de Montsó de 1363. Per tot plegat, bé mereix que no l’oblidem, i d’això els dos articles que li he dedicat en les dates que s’acosten al 2 de setembre. Amb motiu del núm. 100 de les «Memòries històriques», què millor que celebrar el naixement del rei Pere III «el Cerimoniós» o «el del Punyalet», el rei «de Salses entrò Guardamar»?

Cinquanta anys de regnat són molts anys en els temps medievals. Pere III, en definitiva, fou el gran rei dels catalans, amb especial atenció als valencians. Els símbols valencians més genuïns, fins i tot el rat-penat, són, en definitiva, obra de Pere III. A la imatge, representació del rei, amb el seu característic punyalet, al "Rotllo genealògic" del monestir de Poblet (s. XV).   

Cinquanta anys de regnat i una vida plena d’esdeveniments és dificilíssim resumir en poques pàgines. Tornaré a parlar-ne en el futur si tinc oportunitat i continue gaudint de la plataforma que em proporciona Diari la Veu per a repassar la nostra història pàtria. De moment ens quedem en aquestes breus pinzellades d’una vida intensa que bé mereixeria ser narrada en un drama històric shakespearià, de l’estil dels King John, Richard II, Henry IV, Henry VI, Henry VI, Richard III o Henry VIII. No ho dic debades, que la vida i el regnat de Pere III (la darrera biografia publicada és la del valencià Ernest Belenguer), l’home que admirà l’Acròpolis d’Atenes segles abans que qualsevol altre europeu ho fes, constitueix un dels moments culminants, estel·lars, de la Corona dels quatre pals de gules en or.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next