VALÈNCIA.”Són cinc minuts”, diuen; amics, familiars i companys tracten de convéncer el votant indecís, diem-li Pere, perquè el 10N complisca amb la seua cita amb les urnes. No sap qui o què votar; tampoc si ho farà. Les veus l’animen que hi participe; total, tampoc no costa tant. És un gest de voluntat, al cap i a la fi.
La convicció es conserva ferma en el cas de Marina. Supera la vintena i està estudiant periodisme. Ella també tractarà d’exercir un dels drets que considera com a fonamentals, amb una substancial diferència amb Pere: per a Marina, participar en la pròxima cita electoral suposa més de vint hores de viatge, molts quilòmetres a recórrer i poques garanties que el seu vot arribe a la destinació adequada. El setembre passat va marxar a Romania a una estada Erasmus que promet milers d’experiències però que converteix en un conflicte ser una ciutadana espanyola de ple dret.
La poc sorprenent convocatòria electoral de Pedro Sánchez va ocórrer pocs dies abans que Marina volara cap a la segona ciutat més important del país, Cluj-Napoca; un punt cosmopolita al nord-oest de Romania,que bull al ritme de la vida estudiantil i que és més pròxima a un model de metròpoli a l’estil europeu que Bucarest. Tot i això, des d’allí, tot i que compta amb seccions consulars, és impossible demanar el vot.
La setmana passada, Marina parlava amb companyes de classe i de la residència: la data límit per a demanar el vot des de l’estranger estava ben pròxima però no sabien com fer-ho. Es van posar en contacte amb el consolat espanyol i, des d’allí, els van advertir que des de la ciutat no podrien demanar el vot. “El mateix cònsol ens va avisar que ell hauria de viatjar a Bucarest per a fer la sol·licitud”, explica Marina.
En el seu cas, per a demanar el vot exterior, havien de registrar-se al consolat honorífic de l’ambaixada espanyola, situat a Bucarest i, des d’allí, sol·licitar el vot. El dissabte 19 d’octubre era l’últim dia que tenien per a demanar-lo i havien de quadrar horaris de trens i classes per a poder estar de tornada com més prompte millor. És un problema comú a la major part dels països; en no disposar de vot telemàtic, si es resideix fora de la capital o de la ciutat on està l’ambaixada, sol·licitar el vot pot significar invertir més d’un dia de viatge.
Tot i això, dit i fet. Les sis companyes van decidir viatjar les deu hores que separen Cluj-Napoca de Bucarest per a poder exercir el seu dret al vot. La distància física no és tanta –400 quilòmetres, semblant a la que separa Alacant i Madrid, per exemple– però l’orografia i l’estat de les infraestructures obliguen que les distàncies temporals s’amplien. Tot i això, no els suposa un obstacle: dimarts decideixen agafar un tren amb destinació Bucarest.
Passen la nit viatjant entre les terres romaneses. Marina i Carmen estudien periodisme a la Universitat de València; Belén i Elena, també, però a la Universitat Jaume I. Fátima, de Madrid, i Amaia, de Barcelona. Una companya més, Lucía, també tracta de viatjar amb elles, però un problema amb els bitllets li ho impedeix.
No cal que li donen massa voltes a si paga la pena el viatge. La inestabilitat política actual; la repetició electoral que desgasta el votant i la capacitat democràtica, i els perills de l’ascens de la ultradreta són motius suficients per a travessar els Carpats i sol·licitar a l’ambaixada les paperetes.
Arriben dimecres de matí a la ciutat. Després de deu hores de viatge, no tan llargues per la intensitat del moment, aconsegueixen presentar el formulari d’inscripció com a no-residents (ERTA) i sol·licitar el vot. “Si des de Cluj ja ho teníem complicat i és la segona ciutat, imagina qui visca en un altre poble”, explica Marina.
Des de l’ambaixada ofereixen poques garanties que puguen votar. Cal, primer, que arriben els documents necessaris en uns terminis que reconeixen molt ajustats. “Ens diuen que és tindre sort i estar pendent”, assegura Marina. En primer lloc, els arribarà un sobre amb les paperetes, que després hauran d’enviar per correu certificat, abans del dia 6 de novembre com a data límit. I una altra qüestió és si, finalment, després de tots els tràmits, el vot arribarà a la destinació corresponent.
Vots pregats o vots perduts?
Marina conta que des de l’ambaixada tracten de facilitar els tràmits a cada convocatòria electoral –després de cinc en un mateix any– però que el procediment continua sent el mateix. Conten que les files per a sol·licitar el vot no han sigut molt llargues; és un esforç extraordinari que no molts poden permetre’s. La feina, els estudis o el temps invertit són prioritaris que emetre un vot del qual ni tan sols es coneix la destinació.
Quasi 1,8 milions de vots d’espanyols residents a l’estranger es van perdre en les passades eleccions del 28A. No és el cas de Marina i les seues companyes, ja que elles hi figuren com a no residents, però és simptomàtic de les escletxes burocràtiques que cal superar a l’hora fer un tràmit considerat com a dret bàsic en democràcia.
Segons denuncia l’organització Marea Granate, dels dos milions d’inscrits com a votants residents a l’estranger (CERA), només 129.271 van aconseguir fer efectiu el seu vot, mentre que el van pregar 182.545 persones. És a dir, més de 50.000 persones no van aconseguir superar la resta d’obstacles –arribada de les paperetes, enviament del vot per correu certificat i recepció per part de la delegació provincial indicada–. A tots ells se suma la situació de tots aquells que, com Marina, resideixen en un altre país de forma temporal, en un èxode imparable a què aboca la contemporaneïtat. La modernitat, però, continua sense arribar a una cita electoral que suposa una odissea insalvable per a milers de susceptibles votants.
