Des de fa dècades el País Valencià ha viscut una polèmica contínua al voltant de la llengua pròpia. No s’ha discutit el paper de la llengua en la societat valenciana, sinó aspectes com la identitat i el nom de l’idioma. En la majoria de països europeus els temes de llengua són qüestions òbvies i especialitzades, però ací han ocupat portades de diaris; minuts de ràdio i televisió, i discursos polítics.
Superficialment allò que es dirimia era si el “valencià” és o no “català”. Però en realitat el que s’ha discutit és si la societat valenciana vol emprendre un procés on el català siga la llengua pública i l’eix de la cohesió social.
És evident que la discussió sobre la catalanitat del valencià és una maniobra de distracció. La immensa majoria dels qui han defensat o defensen un “valencià” arrancat de la branca catalana el consideren com un una llengua d’anar per casa. Sens dubte, la gent que qüestiona la unitat de la llengua catalana és també contrària a la normalitat social de la llengua pròpia.
El fonament de la campanya ‘Som 10 milions, som una llengua’ que la Plataforma per la Llengua ha engegat recentment, a través del web www.som10milions.org, és conscienciar sobre els perills, precisament, d’aquests intents de secessionisme lingüístic.
Defensem la importància de saber-nos membres d’una mateixa comunitat lingüística, la que el professor Miquel Àngel Pradilla anomena com la catalanofonia. Però alhora defensem la diversitat, dins la unitat, perquè una llengua és també una realitat orgànica. Un símbol d’aquesta idea és la de la tomata, un mot que en la mateixa llengua té una enorme diversitat lèxica. Ves per on la tomata, tan profundament integrada en la nostra cuina, se’ns presenta també com un símbol d’integració lingüística.
Això no és només d’un debat nominalista. La unitat de la llengua és clara per a la filologia i la racionalitat, i no trontolla pel fet que el català siga també conegut com a valencià o mallorquí. Així ho han certificat el Tribunal Superior de Justícia o el Tribunal Constitucional. Però el que importa és començar a actuar com una comunitat lingüística real, on el català o valencià tinga una presència normal i generalitzada en tots els àmbits de la societat. Ara vivim en comunitats que lingüísticament comparteixen poques coses. Per exemple, una sèrie d’animació com Doraemon, amb pocs diàlegs, té fins a tres doblatges diferents, fets per les nostres televisions. Compartim poc en llengua i ens dediquem esforços particulars, quan, per exemple, caldria destinar més esforços a desplegar-ne l’ús en àmbits com el món del comerç i el consum.
Voldríem ser com el portuguès a Portugal. Al país atlàntic, per exemple, arriba la premsa espanyola i els films de Pedro Almodóvar es projecten als cinemes en versió original castellana. Allí es comprén l’espanyol, però tothom té clar que la llengua que funciona com a veritable llengua de relació és la pròpia.
Hi ha una bella reflexió de l’artista Ovidi Montllor sobre la intolerància que és ara molt adient de recordar: “Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense”. La gent que qüestiona la llengua és la gent intolerant de sempre. Els deu milions de parlants d’allò que anomenem català, valencià o mallorquí som d’aquells que volem parlar, escriure, pensar i viure en llengua pròpia.
Manuel Carceller, delegat de la Plataforma per la Llengua País Valencià
