Sospitosos èmfasis

12 abril 2019 06:00h
Barcelona / PIXABAY

Un estat centralitzat fins a l’extrem d’anul·lar, per absorció o coerció, les parts substancials que l’organitzen, sempre serà injust si estructura la bastida institucional i legal sobre un únic integrant. I això serà perpètuament abusiu, encara que l’arquitectura esmentada tinga la violència lícita –Max Weber– o una demografia superior a les altres parts. Perquè quan l’única raó esgrimida en els camps de la ideologia i de la historiografia consisteix en una exhibició de força més o menys camuflada en paraments legals, l’aglutinant teòric acaba perdent la legitimitat imposada.  

Dit açò, i a rebuf del judici al procés emancipador d’un significatiu nombre de catalans, es poden comprovar que certs comportaments i  tendències supremacistes situen en primer pla dos mons irreconciliables. Dues cosmovisions divergents que, a mesura que intenten assumir el sistema democràtic i aprofundir-hi, estan condemnades a l’enfrontament. Els uns per excés de supèrbia i els altres pel defecte emanat d’una ingenuïtat de caràcter màgic. El combat, doncs, en què es dirimeix la constància dels més dèbils i la pertinàcia dels més forts aboca, invariablement, al desencís dels primers i a l’immobilisme orgullós dels segons. Aquesta actitud no fa altra cosa que consolidar els anhels de llibertat dels catalans que no volen perdre la seua condició. I és que els estats de dret del segle XXI no poden edificar-se sobre els relats producte d’invents pretèrits ni sobre l’amenaça de l’espasa.

L’actualitat ens mostra, una vegada més, la compenetració notòria del nacionalisme espanyol a l’hora d’interpretar declaracions en seus jurídiques, de les veus dels testimonis de l’acte procedimental. L’èmfasi amb què acullen qualsevol notícia perjudicial per a la Catalunya catalana esborrona. Per això és fàcil entendre els crits esgargamellats, frenètics i carregats de fúria malsana quan la ciutadania ensinistrada subliminalment llança les hordes dels sistema contra aquells que perceben com a enemics. També crec innecessari destacar un fet que tothom pot detectar si s’ho proposa. Perquè no es pot trobar cap, cap! mitjà de comunicació pro espanyolista que no acoste, mutile o embolique les declaracions testificals en detriment de la noble i pacífica causa dels acusats. No és estrany, doncs, que el ciutadà, assetjat, desinformat i estimulat per insídies que controla la narració interessada dels media, cante “a por ellos” per allò que li han fet creure que és una defecció intolerable i no una reacció de supervivència moral. És a dir, l’Espanya inconclusa per falta de bona voluntat continuarà covant odi a mort al dissident. Perquè arrancar llaços inofensius que reclamen pau no és un acte heroic, sinó la destil·lació d’una matèria purulenta ocasionada per una ràbia ancestral. I un dia que potser no veuré, la pressió de les democràcies i del trellat prevaldrà per damunt de la mentida, de la incúria, de la petulància i la prepotència. Serà llavors, quan els éssers ben formats i informats accepten les identitats que ara volen decapitar. O això o la separació… amistosa, naturalment.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next