SP44

3 setembre 2019 06:00h

A banda del dia que em vaig enamorar d’Emanuela i del naixement de Jan, m’és impossible recordar el primer moment d’allò que formarà part de la meua vida. És potser per això que necessite sovint tornar als mateixos llocs de sempre, recórrer les mateixes rutes, rellegir una vegada rere l’altra els mateixos llibres, escoltar les mateixes cançons. Dia a dia, any rere any, com si així anara construint l’espai íntim de la memòria.

Poc recorde del meu primer estiu a Sardenya ara deu fer vint o vint-i-un anys, difícil establir una connexió directa entre aquells llocs i els que he anat vivint aquests darrers dotze anys. Sé que vaig descobrir l’escriptor Sergio Atzeni, el seu Bellas mariposas, el seu Passavamo sulla terra leggeri, el misteri de la seua mort. També vaig descobrir l’arena blanca de La Pelosa abans que Grimaldi, Vueling i Ryanair portaren turistes que s’amuntonen en pocs centímetres quadrats d’espai per fer-se la selfie de rigor davant de la torre. Vaig nedar sobre els fons rocallosos de Coscia di donna, vaig veure la boca oberta de les morenes, la fugida serpentejant tacada de groc. 

Sé que vaig arribar a Sa Mandra amb els meus sogres, amb la família Pieretti, que potser hi havia Aldo i Enza i que el camí per arribar-hi m’era desconegut. Només la fosca, revolts i l’olor que fa Sardenya quan hi poses peu. Vam sopar a fora i va ser una vetllada agradable, que va marcar l’inici de tantes altres. Res, no sabia jo aleshores les vegades que hi passaria per davant amb la bici, que acabaria vivint a pocs quilòmetres d’ací.

Arribem a Sa Mandra cap a les vuit, Jan corre cap el trenet de fusta, el cridem, saludem Maria Grazia, que ens acull amb el seu somriure. Arriba Francesca, ens sorprenem com creixen els fills, la mesura del temps. Jan torna als seus jocs, ens retrobem amb Joan Elies, parlem d’això i d’allò altre i més tard emprenem el camí cap a la taula que ens ha reservat Maria Grazia. Si fora capaç de recordar els primers moments, sabria exactament en quina taula vam seure la primera vegada que vam sopar ací, però no m’hi capfique, sé que no tinc remei.

Assaborim com mai cada plat que ens ofereixen, redescobrim sabors, mirem satisfets com Jan va devorant tot el que li posem al davant. Plat rere plat, observe els moviments dels cambrers, la porta de la cuina que s’obre i tanca, les taules plenes de gent, amb un bagatge de vida que desconec.

Mentre repasse les taules veig el nostre casament, el bateig de Jan, el sopar amb zio Franco, els rostres amics, les converses amb Sebastià i Teresa, amb José Luis, Raffaele i Rosa, amb Annamaria, Pep, Lola, Xavier, amb Rosina i Laura. Com no estimar un lloc com aquest?

Va buidant-se la sala, s’asseu amb nosaltres Joan per fer-nos companyia. Quan se n’han anat els últims clients s’hi uneix Maria Grazia. Joan li ha dit que abandonem l’illa, els assegurem que no és un adéu, que ens obligarem a tornar cada estiu, que Jan ha de reviure tot açò.

Ens acomiadem com qui s’acomiada de la família, faig una darrera ullada a les taules buides, nues. Ressonen les veus dels amics. Sí, hi tornarem sempre, any rere any veurem com creixen els fills, buscarem la companyia dels amics en aquest refugi amable.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next