Gran frustració i desmoralització la que han/hem sofrit la gent d’esquerres i nacionalistes perifèrics (encara que no tots) amb el fracàs d’investidura de Pedro Sánchez a la Presidència del Govern d’Espanya. Tot pareixia clar, tot semblava indicar que, amb el suport d’uns i l’abstenció estudiada i positiva d’altres, s‘inaugurava un altre període de govern progressista, però l’encabotament i la desubicació, que ja són un clàssic, d’Unidas Podemos, units a la desconfiança i a certs temors i inseguretats del PSOE, han frustrat, per ara, l’esperança de la nit del 28 d’abril passat, de tindre una altra vegada un govern d’esquerres a Espanya. Ja és la segona vegada, en els últims quatre anys, que es talla la possibilitat real d’un govern progressiste en l’àmbit espanyol, a banda del sorgit de la moció de censura.
No acabe d’entendre del tot com el PSOE i Unidas Podemos poden arribar a acords de govern en comunitats autònomes i en corporacions locals, i no puguen fer el mateix en la formació del Govern espanyol. Ja se sap que en l’àmbit estatal les diferències entre els dos partits o grups fan que les coses no siguen com en la resta de les administracions, per les visions i els criteris potser diferenciats respecte a les competències econòmiques, de seguretat ciutadana, exèrcit, relacions internacionals, les qüestions territorials, etc., però eixes diferències supose que no són tan grans com per a impedir acords de govern, en coalició o sense.
El pacte valencià, entre PSPV-PSOE, Compromís i Podem, és pres com a exemple d’acord progressiste, repetit, però també n’hi ha a Aragó, entre socialistes i podemistes, amb un president com Javier Lambán, socialiste també, a pesar de la seua hostilitat al món de Podemos i als nacionalistes perifèrics. I en la legislatura passada, Emiliano García-Page, socialiste i també amb certa animadversió al podemisme va poder presidir un executiu de PSOE i Podemos. A Navarra, també, segons pareix, els dos partits, amb uns altres grups, formaran el Govern Foral; i a les Balears hi ha també govern de coalició amb PSIB, Podem i altres. També a Astúries hi ha acord d’esquerres. Esperem que en les pròximes setmanes pugam tindre un govern progressiste, com es té en eixes comunitats autònomes i en moltíssims ajuntaments.
Deixar sense efecte la llei de Murphy
Però a banda de la responsabilitat que puga tindre cada u en el fracàs de la investidura del candidat socialiste, eixe revés institucional, el del bloqueig per a la formació de govern i la possible repetició d’eleccions, és una cosa prevista, malauradament, en la Constitució. Ho possibilita l’article 99, al disposar que si el candidat no obté majoria absoluta, en la primera votació, ni aconseguix majoria simple (més sís que nos), en la segona, i passats dos mesos des de la primera votació sense aconseguir la majoria, quedaran convocades ( és a dir, es repetiran) noves eleccions, de manera automàtica. Un article que dona la raó a la llei de Murphy, que preveu, més o manco, que “Quan una cosa pot acabar malament, segur que (alguna vegada) acabarà malament”. Perquè no aprovar una investidura, produir-se una situació de bloqueig institucional i repetir unes eleccions, per falta d’acords, és acabar malament.
Per això, perquè no es repetisca eixe cas, cal crear el marc adequat que ho impedisca, com és modificar l’esmentat article 99 de la Constitució en un sentit que impossibilite el bloqueig en l’elecció del president del Govern i la repetició de les eleccions, si finalment no hi ha acord d’investidura. I exemples d’això n’hi ha sense eixir d’Espanya. A Euskadi, en l’elecció del lehendakari en el parlament basc, hi pot haver més d’una candidatura, i és elegit el o la que aconseguix la majoria absoluta del parlament, en la primera votació, o el o la que més vots obté en la segona, sense possibilitat legal de votar “no”. Per a eixa elecció, es vota en positiu o abstenció, i no en negatiu. I no és possible el bloqueig en eixa tria. El reglament del parlament basc evita que la suma de diputats de partits o coalicions que no s’entendrien per a formar govern, puguen impedir que n’hi haja, de govern. El Principat d’Astúries té també un sistema semblant al basc per a elegir el seu president.
També tenim el conegut sistema d’elecció d’alcaldes, que impedix el bloqueig en la tria de l’alcalde/essa, ja que és elegit i nomenat el candidat o candidata que obté la majoria absoluta, però si no es produïx eixa majoria, el càrrec correspon al o a la cap de la llista més votada del municipi. Per tant, és impossible el bloqueig ni la repetició d’eleccions. Pot ser millorable eixe sistema, però té de bo que no hi ha possibilitat de bloquejar l’elecció de l’alcalde o alcaldessa i, per tant, no hi ha ocasió que es produïsca inestabilitat ni paràlisi institucional ni administrativa, amb conseqüències negatives per a la ciutadania, com ara ocorre per falta de Govern efectiu.
En tot cas, la política no deu ser esclava de la norma establida. Si la norma esdevé nociva, com s’ha demostrat en el cas que comentem, es canvia i s’adequa a les necessitats. I la llei de Murphy que es quede sense efecte possible en l’elecció del president del Govern.
Però eixa modificació de la Constitució cal fer-la quan estiga en marxa la legislatura, mentrestant del que es tracta és de no “castigar” la ciutadania, amb la repetició de les eleccions. Seria una falta de respecte i una desqualificació de la decisió ciutadana. El poble ha fet la seua faena i ha anat a exercir i complir amb el seu dret i deure, votant. La dels dirigents polítics ara és que hi haja Govern a Espanya. I particularment, que es complisquen les expectatives creades el 28 d’abril passat i que tingam un govern progressiste eixit de les urnes i del Parlament espanyol.
