El carrer on em vaig criar, en iniciar-se la tardor, celebra uns dies de festa en honor a l’arcàngel Sant Miquel. És un celebració humil, trauen les plantes a la via, pengen banderes i gallardets, fan missa, processó, cavalcades, jocs infantils, sopars de germanor i fins i tot bou embolat. Un bou sense bou, ja que el Miguelín era de tela i fusta.
Un any, per a la cavalcada, ma mare ens va vestir a mi i a la meua germana de llauradors. Em vaig posar tant en el paper que en mirar-me en l’espill vaig comprovar que només li faltava un petit detall a la meua disfressa: el caliquenyo en la boca.
El meu pare, que era fumador, tenia abandonats per tots els racons de la casa caliquenyos a mig fumar. Em vaig posar a buscar i de seguida vaig trobar una punta sobre l’escrivania. Me’l vaig posar en la boca com feien els llauradors del meu poble i me’n vaig anar a gaudir de la festa. No estava encés, però sense adonar-me’n anava engolint amb la saliva la substància del tabac. Una hora més tard, més marejat que un allioli, boçava la llet que vaig mamar.
Diuen que els humans som les criatures més intel·ligents que hi ha sobre la superfície del planeta, així i tot tenim l’estrany costum d’ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra, d’encaparrar-nos en votar una i altra vegada a aquelles opcions polítiques que ens han defraudat una legislatura rere una altra. La història té el mal costum de repetir-se.
Uns pocs anys més tard, amb dos amics i després d’ajuntar tres pessetes, vam anar a l’estanc i ens vam comprar un paquet de la marca més barata que hi havia de cigarretes. Tot seguit ens n’anàrem a un hort i, asseguts en el marge d’una séquia, ens fumàrem tot el paquet en un temps rècord. El fum em va assentar malament. Em vaig posar més blanc que un mur pintat de calç. Em pensava que em moria. Els meus amics van decidir que el millor seria que caminara per a veure si així se’m passava el mareig. Vaig sorregar amb les farinetes que vaig prendre de menut tota aquella partida del terme. Decididament, el tabac no em queia gens bé.
Diuen que no n’hi ha dos sense tres. Al final de l’adolescència, durant un sopar amb els amics en ma casa, vaig agafar-li a mon pare un parell de caliquenyos i me’ls vaig fumar.
El meu pare, que era una mica fenici, venia a casa paquets de purets forts que li portava un home des de la Canal de Navarrés esquivant els controls de la Guàrdia Civil. Producció pròpia, comerç de proximitat.
Era tabac il·legal, ja que aleshores i des dels anys quaranta, hi havia el monopoli de la Tabacalera.
A més de tabac, els meus pares comerciaven amb oli i amb material pirotècnic. Ara que ho pense, érem uns delinqüents! Uns delinqüents poca traça que mai no ens férem rics. Al llarg de la meua vida també he estat un traficant, he traficat amb poesia.
La nit que em vaig fumar els dos caliquenyos era de festa al barri vell, el bou corria coronat amb dues boles de foc pels carrers i jo, flotant en un núvol quasi psicotròpic, avançava en un laberint de rostres desdibuixats. Vaig acabar unes hores més tard aterrant a la porta de ca un amic que em va recollir i em va atendre.
Aquelles tres ensopegades amb el tabac em vam traure les ganes de ser un fumador actiu.
La meua generació, durant dècades, hem estat fumadors passius, a casa, al treball, als bars, a les discoteques… Les vegades que en tornar de festa ens hem hagut de dutxar abans de gitar-nos per la sentor que féiem a fum de tabac!
Beneïda llei antitabac!
