Tafanejar

27 juny 2019 06:00h

Tafanejar és un d’aquests verbs a hores d’ara totalment desacreditats. Ningú no vol ser acusat de ser un tafaner, un inquisidor, o com diem en el meu poble: un farol o un farolero. Encara que tots i totes, en un moment o altre, hem parat l’orella en els llocs més inversemblants amb una certa morbositat i l’ànim de saber (el que vulga saber, mentides amb ell) coses dels altres més o menys privades i, si pot ser, sucoses.

Hi ha emprenedors que d’aquesta debilitat humana han creat una indústria amb una gran rendibilitat econòmica on bona part de la població mata les seues hores de lleure.

Durant dècades han estat les dones, sobretot les més madures, les que han sigut acusades de ser excessivament curioses i els homes s’ho miraven de costat com si estigueren per damunt d’aquestes debilitats, una mentida prou evident, ja que són incapaços de deixar passar una notícia sucosa o un secret revelat i si pot ser d’alt voltatge. He estat testimoni diverses vegades, al llarg de la meua vida, de la manera com alguns han arribat a fer un paperot francament ridícul.

Ho confesse, jo també soc un tafaner, però no un inquisidor. Cap escriptor pot ser-ho (escriptor) si no va amb l’antena parada mirant i escoltant amb atenció el que passa al seu voltant.

No recorde la meua àvia com una dona tafanera, almenys tant com ho soc jo. Cada vesprada, exceptuant el diumenge que ho feia de matí, anava a missa en companyia de la seua amiga Teresa. Un dia, en eixir de l’església, Teresa li va proposar d’anar a veure les obres del nou mercat municipal, que aleshores es construïa on anys enrere havia estat l’escorxador. «Xica, a estes hores?». «Ara és el moment». «I això?». «Ja ho voràs».

S’acostaren al mercat amb el sigil de dues panteres, esquivant els muntons d’arena i rajoles. Guaitaren per una finestra, dins hi havia una parella de nòvios que aprofitaven la soledat i la penombra del recinte per a fer l’amor. Les dues àvies, amb els ulls com a plats, restaren allí una bona estona sense perdre’s detall. Fins que, en veure que la cosa havia arribat a bon port, decidiren tornar a casa. «Els has vist?». «Clar que els he vist, dona, encara no estic cega». «Doncs així cada dia... No sé on anirem a parar!». I prosseguiren el seu camí. Cap de les dues, però, s’havia adonat que un tafaner les havia vistes i que la seua acció seria durant un temps el tema preferit d’un gran nombre de tertúlies al poble. Havien nadat i no havien sabut guardar la roba. Tafanejar és un ganivet de doble tall amb el perill que això comporta.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next