Tallar la pedra

8 febrer 2019 06:00h
Barbara Hepworth, 1933 (detall) 

El 1930, Barbara Hepworth, en una entrevista de la sèrie “Escultors anglesos contemporanis”, publicada a The Architectural Association Journal, declarava: “Per a mi, la talla és més interessant que el modelatge, perquè existeix una varietat immensa de materials en els quals inspirar-se. Cada material exigeix un tractament especial i, en la vida, hi ha un nombre infinit de temes que poden ser recreats en un material concret. De fet, seria possible tallar el mateix assumpte en una pedra diferent cada vegada, al llarg dels anys, sense que la forma es repetira. Gaudir d’un còdol o d’un ou només per la seua forma és un pas envers la veritable apreciació de l’escultura. Un tronc d’un arbre, amb l’eix canviant i les seccions diverses, ben entés en conjunt, ens porta un poc més enllà. Llavors, finalment, fa que prenguem consciència que la forma abstracta, la relació de masses i plans, és el que dona vida a l’escultura i que admetem que una obra escultòrica pot ser purament abstracta o no figurativa”.

Barbara Hepworth, 'Figura de dona', 1929-30. Pedra de Corsehill. Tate Galery, Londres

Nascuda el 1903 a Wakefield (Yorkshire, Anglaterra), va decidir dedicar-se a l’escultura quan tenia quinze anys, potser per la fascinació que li despertaven l’aparença i la textura dels elements naturals. En la seua primera etapa, ja s’aprecia l’interès per les pedres provinents dels voltants, amb les quals provava de trobar una certa concòrdia, “un esforç per assolir-hi un acord personal”. Obres naturalistes amb trets simplificats -com Figura de dona (1928-30), feta en roca arenosa de Corsehill, o Músic (1929-30), en alabastre-, influenciades pels llegats egipci, assiri i precolombí. Unes influències que compartia amb Henry Moore, amb qui havia fet amistat a la Leeds School of Art, on tots dos es van matricular el 1919, i a qui continuaria tenint de company d’estudis al Royal College of Art, a Londres, on van aconseguir ingressar gràcies a sengles beques. Aquesta relació i l’influx recíproc van ser factors fonamentals en el desenvolupament de les seues carreres. Malgrat que la formació que rebien en aquests centres es basava en els ideals clàssics i en el modelat –a partir del qual es duia a terme la peça definitiva en marbre mitjançant la tècnica de “treure punts”–,  a Hepworth i a Moore, el coneixement de les produccions artístiques d’aquestes civilitzacions desaparegudes, d’una banda, i d’autors com Constatin Brancusi i Jacob Epstein, que practicaven la talla directa, de l’altra, els va portar a adoptar aquest últim mètode de treball amb el qual les imperfeccions i les marques es converteixen en part fonamental del resultat final. 

Barbara Hepworth, 'Músic', 1929-30. Alabastre

El 1924, ambdós van obtindre una altra beca per continuar la seua formació a Itàlia. A Florència, Hepworth va investigar l’art romànic i el dels inicis del Renaixement, i es va casar amb John Skeaping, un escultor que havia guanyat el Prix de Rome. Quan, dos anys més tard, van tornar a Londres, van participar en exposicions de la Seven and Five Society, un grup que promovia l’art no objectiu. Una tendència que hi havia arrelat poc, atès que –assenyala George Heard Hamilton– “en contrast amb el desenvolupament de l’art abstracte al continent durant la dècada posterior a la Primera Guerra Mundial, en la qual els descobriments de Kandinski, de De Stijli dels constructivistes russos havien assolit les seues conclusions lògiques en la Bauhaus i als tallers de París, a Anglaterra amb prou feines s’havia progressat en aquesta direcció” (Pintura i escultura a Europa, 1840-1940,1967). Tanmateix –com deia l’artista en les declaracions esmentades al principi–, cap al 1930, ja hi havia una ferma voluntat de transitar el camí de la no figuració en alguns cercles. De fet, el 1933, Paul Nash, un dels membres amb més reputació del col·lectiu citat, va organitzar Unit One, una associació d’onze pintors, escultors i arquitectes interessats per l’abstracció i determinats a donar suport “a l’expressió d’un esperit veritablement contemporani”. Hi comptava amb la presència de Moore, Hepworth i el pintor Ben Nicholson, el seu segon marit.

Barbara Hepworth, 'Forma foradada', 1932

Abans, el 1932, ella havia executat Forma foradada, una peça que va exposar a la Tooth and Sons’ Galleries de la capital britànica amb el títol Abstracció i que fou destruïda durant la guerra. Era la primera de les escultures perforades, unes obres en què el buit és tan important com el volum i la superfície que l’envolten. Aquell mateix any, a la revista The Studio, es referia al que estava fent en aquests termes: “Per tallar, la idea ha de ser clara abans de començar i durant el procés de treball. També cal tindre en compte la bellesa dels centenars de pedres diferents, ja que la idea ha d’estar en harmonia amb les seues qualitats”. La profunda comprensió dels materials usats i les formes orgàniques travessades per cercles i ovals esdevindrien característiques de la seua producció i ampliarien les possibilitats de plasmar l’espiritual en l’escultura. 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next