Tancament

28 desembre 2019 06:00h

Una de les més amargues sensacions d’anar fent anys és consignar els membres de la teua generació que ja han passat avall, les institucions que han desaparegut, els projectes que s’han desfet com un grapat d’arena. Escric en premsa des que tenia vint anys –i d’això ja en fa més de trenta... En tot aquest temps, he col·laborat com a columnista o reporter en molts mitjans, però n’hi ha tres on ja no ho tornaré a fer. El primer mitjà on escrivia que va acabar malament va ser El periòdic, un mensuari editat a València en la nostra llengua als anys 90 que després es va convertir en setmanari i es va anomenar El Punt (quan el va adquirir l’empresa gironina que editava aquest rotatiu). El periòdic-El Punt volia ser l’embrió del primer diari en valencià de la història però va acabar en la inanitat més absoluta per manca de suport lector i institucional. Els articles que vaig salvar d’aquella aventura estan editats al llibre Un ofici del segle (Editorial 7iMig), però el regust amarg pel fracàs de tot allò em va quedar en la boca durant bastant temps.

Van passar els anys i vaig entrar en El País, que per a mi va constituir una autèntica escola de periodisme i on encara estic en nòmina. Quan Jaume Roures va iniciar, l’any 2007, l’aventura de Público, tanmateix, no vaig dubtar a fer-li costat. A diferència de l’anterior projecte a què he fet referència, Público era un diari en castellà per a tot Espanya, però també se’n va anar en orris (va plegar en 2012, aclaparat per un deute impossible d’eixugar). Va tindre una edició en català per a Catalunya (Públic) i a mi se’m va encarregar un informe per avaluar la viabilitat de fer el mateix al País Valencià. La meua conclusió va ser que l’operació era possible, però no es va dur a terme mai... Com en el cas anterior, també de la meua experiència de Público n’ha quedat una sensació agredolça: el regust de fel al paladar i un bonic llibre, el recull d’articles Sin dios y sin diablo, editat per la Institució Alfons el Magnànim.

El temps va seguir passant (que és el que no deixa mai de fer), vaig entrar també en Ara com a membre fundador (2010) i, amb posterioritat, vaig encetar la meua columna setmanal en Diari La Veu quan aquest mitjà, a partir del 2017, va agafar embranzida. I això és el que ara es clou, com tots sabeu.

Han sigut tres anys intensos, que he disfrutat plenament. Molts pensàvem que la naturalesa exclusivament digital de Diari La Veu li estalviaria el penós final d’altres experiències, però no ha sigut així. Els culpables? Els sospitosos habituals: la falta de lectors compromesos amb la llengua d’aquest país (un detall que els escriptors ja veníem observant des de fa anys i panys...), la manca de suport institucional... Els mateixos polítics que van pressionar perquè Diari La Veu prescindira de la cua “del País Valencià” i el van omplir de promeses pomposes van acabar preferint dedicar la inversió publicitària als grans mitjans en castellà... (Nota bene: alguns d’aquests polítics –i no diré noms– s’autoanomenen valencianistes i encara nacionalistes...). La desídia dels uns i dels altres ha acabat amb un projecte digníssim, dut a terme per un grapat de grans professionals, que ha acabat topant-se de front amb la realitat d’un país que ni vol ser un país ni acaba de creure’s la necessitat de reviscolar i prestigiar la seua llengua...

En tots els mitjans ve l’hora del tancament, cada dia, inexorablement. Però en aquest el dia 31 en serà l’últim. Potser els seus esforçats propietaris donen amb alguna fórmula per continuar el projecte en un altre format. Si és així, ja els he dit que poden comptar amb mi.

Mentrestant, no vindria malament que tots –els qui llegien i els qui no llegien Diari La veu, els qui hi van creure i els qui hi eren escèptics– es pregunten per què mor un diari. La resposta és molt simple: mor perquè l’assassinen. I l’assassí som tots nosaltres.

Una forta abraçada per a tot l’equip de La Veu, per als lectors i per a tots els qui confien que el nostre idioma mereix un espai digne en el context dels idiomes cultes del món. Açò només és un punt i a part. Seguirem!

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next