Tapissos

18 octubre 2019 06:00h
Sheila Hicks aprenent a teixir amb Rufino Reyes, Mitla, Oaxaca, Mèxic, 1961 (detall)

El 1972, al Centro de Arte Moderno de Guadalajara, a l’estat de Jalisco (Mèxic), Marta Palau mostrava per primera vegada els seus tapissos. Uns tapissos de llana, jute, cotó, fibres sintètiques, cordes i fragments de suro, fusta i vidre amb els quals iniciava un nou camí. “L’art és intuïció, és un ritual màgic en què el resultat final és el que compta, u només és el mitjà, l’intermediari”, va dir llavors. Des de les seues primeres exposicions el 1963, a la galeria Juan Martín de Mèxic i al Jewish Community Center de San Diego, a Califòrnia, va freqüentar els cercles artístics de les ciutats del sud-oest dels Estats Units -residia a Tijuana-, i es va interessar per l’art tèxtil. Va completar la formació en aquestes tècniques a Catalunya, on es va traslladar el 1965 per estudiar amb Josep Grau-Garriga (Sant Cugat del Vallès, 1929 - Angers, 2011), una de les figures estel·lars del tapís contemporani. “Una impactant trobada amb les seues arrels culturals respecte de les quals no havia tingut consciència”, afirma Raquel Tibol (Los caminos de Marta Palau y del tapiz en México, 1985). Unes arrels que compartien característiques amb les reivindicacions culturals i polítiques que s’estaven produint feia diverses dècades a Mèxic -apunta Carmen Gaitán (Las artistas del exilio republicano español, 2019)-. Hi havia una voluntat de recuperar i valorar el món indígena, que es va reforçar amb l’arribada de l’estatunidenca Sheila Hicks i les seues concepcions molt avançades, però vinculades, alhora, a tasques mil·lenàries. “Marta Palau va passar aleshores una etapa d’ascendent qualitat […] El catàleg de materials es diversificava més i més; violentava les textures, accentuava els contrastos; la paret era un suport del qual s’havia de desprendre cada vegada més”, explica Tibol.

Marta Palau, 'Alpha', 1976. Tapís d'alt lliç. Museo Rufino Tamayo, Mèxic D.F.

Sheila Hicks (Nebraska, 1934) va començar a experimentar amb la confecció a la Yale University’s School of Art, on el seu professor Josef Albers, un dels principals membres de la Bauhaus, li va presentar la seua esposa, Anni Albers (Berlín, 1899), pintora, dissenyadora tèxtil i teixidora -una de les poques dones que havia dirigit l’àrea i la fàbrica de teixits de la Bauhaus, a la seu de Dessau, abans que els nazis la tancaren-. Tots dos havien viatjat per Sud-Amèrica i Mèxic per tal d’estudiar mètodes de treball i recollir materials, en especial de l’art precolombí, molt importants en la seua obra posterior. La influència d’aquesta parella de mentors en el desenvolupament del llenguatge visual de Hicks seria decisiva. La seua tesi sobre tèxtils preincaics va ser dirigida per Junius Bird (conservador de la secció d’arqueologia d’Amèrica del Sud al American Museum of Natural History de Nova York i president de la Society for American Archaeology) i la mateixa Anni Albers. El 1957, va anar a Xile amb una beca Fullbright i va visitar jaciments arqueològics als Andes i la Tierra del Fuego, entre altres llocs que també la marcarien. El 1959, va estudiar a París, gràcies a una altra beca, amb Raoul D’Harcourt, etnòleg especialista en teixits precolombins. Posteriorment, fins al 1964, va viure a Mèxic, on va impartir classes de disseny i color a la Universidad Autónoma, i on va exposar a la galeria Antonio Souza.

Sheila Hicks, Sense títol, 1966 (detall). Mural a la seu de la Ford Foundation Center for Social Justice, Nova York. Lli i fil de seda daurat 

Les seues produccions, sempre de difícil catalogació, lligaven l’art contemporani amb les tradicions de les cultures sud-americanes i magribines mitjançant la combinació de la pintura i l’escultura, l’arquitectura i la decoració, i l’artesanal i l’industrial. “Per a mi no existeixen les fronteres. No les he acceptades mai”, declarava l’any passat, abans que s’inaugurara una retrospectiva seua al Centre Pompidou de la capital francesa. “No m’he allunyat mai de la pintura. Pinte amb els dits, amb les mans. Pinte sense pinzells i en tres dimensions”, insistia. A finals de la dècada del 1960, va col·laborar amb la companyia Knoll, amb la qual va dur a terme Inca (1966), una sèrie de teixits inspirats en els andins, i algunes peces murals de dimensions considerables. De les últimes que encara es conserven, cal destacar Grand Hieroglyph (1968), al Rochester Institute of Technology, una composició en quadrícula que barreja blocs de fils de fibra i llana ordits bé en horitzontal o bé en vertical amb altres de teixit curt, i una altra, a l’auditori i la sala de juntes de la Ford Foundation Center for Social Justice, a Nova York, del 1967, que ocupa dues parets plenes d’intrincats discs de fil de seda daurat sobre una base de lli. Materials poc freqüents que, a més de tot allò esmentat anteriorment, també posaven de manifest la història del treball femení. Un treball domèstic, sovint menyspreat, al qual Sheila Hicks i altres artistes donaven el valor que es mereix.

 

agermana't

Necessitem la teua ajuda per a fer econòmicament viable Diari La Veu. Si vols continuar informant-te en valencià, agermana't ara!

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next