Taules parades

27 setembre 2019 06:00h
Roser Bru (Barcelona, 1923) al seu estudi a Santiago de Xile.

La pau. Temps d’estabilitat, de creixement material i personal, de confiança…, de gaudi dels grans assoliments i també dels petits detalls. La guerra. Temps de convulsions, de decaïment col·lectiu i anímic, de manca de perspectives de futur…, d’insatisfacció general i de desgrat per les coses quotidianes. La pau. Una taula parada ben ferma. La cobreix un tapet blanc i, damunt, al bell mig, hi ha una tassa fumejant i un tros de pa. Està situada en un espai càlid i acollidor, de colors suaus, harmònics, distribuïts en franges horitzontals. La guerra. Una taula parada desequilibrada. El tapet penja d’un costat i el menjar esvara i els diversos recipients cauen i en vessen el contingut. Tot es difumina i s’esborra, tot sembla fugisser, en aquest espai apagat i grisenc en què una línia negra, a l’esquerra, una línia definida i contundent, que prové de fora, enfonsa, només de tocar-lo, un costat del moble. En Taula de la pau i Taula de la guerra –dues obres del 1985–, Roser Bru ens posa davant de diferents visions d’un escenari diari, particular i senzill, però fonamental, l’escenari d’un àpat, constituït pels elements bàsics simplificats i reconeixibles. Dues visions que vincula als períodes de conflicte bèl·lic d’una banda i als de concòrdia de l’altra.

Roser Bru, 'Taula de la pau', 1985. Acrílic sobre llenç.

I ella, que per dissort sap què és una confrontació armada i l’exili –ho ha patit durant la infantesa– i que ha resistit el colp d’estat de Pinochet a Xile i la posterior repressió, les trasllada al llenç, aquestes imatges, de manera serena i continguda, meditativa, quasi abstracta. “Quin ha estat el tema clau en el meu treball? La denúncia. Treballe molt aquesta idea. Imagineu que des que era una nena he viscut la prohibició. Jo tenia quatre anys i estava prohibit parlar en català. Quan venien els guàrdies civils a la meua escola, amagàvem els llibres. Després a Xile també vam viure moltes prohibicions. No dic que tots els artistes hagen de denunciar, però per a mi és important, perquè pintar un ram de flors no té sentit amb la vida que he tingut”, declarava Bru en una entrevista concedida el 2012. I no ho ha fet a crits, sinó amb una veu calmada que s’endinsa sovint pels camins de la metàfora, la metonímia i la sinècdoque per traure a la superfície la inquietud i la foscor que s’oculta en els llocs, les accions i els gestos comuns i habituals. També la llum, quan n’hi ha.

 Roser Bru, 'Taula de la guerra', 1985. Acrílic sobre llenç.

Que aquestes activitats del dia a dia i els estris i atifells que s’hi usen són importants per expressar idees, preocupacions, sentiments i emocions ja ho havia mostrat en peces d’etapes anteriors com Oda a la taula –pertanyent a la sèrie de gravats Deu odes de Pablo Neruda, del 1965–, en la qual unes figures, alguna asseguda d’esquena, altres dretes i fragmentàries, envolten aquest moble a l’hora del dinar o del sopar. O en Homenatge a la taula (1965), on, en un lateral de la taula obscura i tenebrosa, hi apareix una solitària copa. Res més. Perquè aquest motiu, igual que el del cos de la dona, ha estat, vist des d’un punt de vista femení, present des del principi de la seua carrera. Gots i plats, fruites i pans…, disposats per dur a terme el ritu domèstic que pot ser ordenat i plaent, fins i tot bell, o desagradable, primitiu i lleig. “Roser Bru escribió pan sobre la mesa / y las tablas de su óleo / quedaron iluminadas por la palabra. / Claras y redondas letras / sostienen ahora la imaginación / aroma y destino del pan”. Amb aquests versos comença el poema de Gonzalo Villar dedicat a una obra de la pintora.

Roser Bru, 'La taula parada', 2010. Aiguafort intervingut.

Encara ha deixat palesa la vàlua que té per al seu discurs aquest assumpte en un gravat intervingut del 2010 en què sobre un fons negre sura una taula vestida amb una tovalla blanca, immaculada, lleugerament inclinada per la part de baix i amb dos plecs asimètrics. Damunt, esbossats, frontals, l’un al costat de l’altre, ocupant tota la superfície, un gerro amb una mena d’ornament, un tassó, un altre gerro una mica més gran amb flors i fulles i un fruiter. L’espai viscut  construït, de forma austera, a partir dels objectes concrets que són essencials per a la seua existència. Una existència que va més enllà de la realitat –igual que en Taula de la pau i Taula de la guerra, no hi ha cap il·lusió de profunditat, tot és pla–, perquè és un espai de la consciència. Una consciència, la de Roser Bru, per a la qual sempre ha estat fonamental el paper de les coses més properes –sense oblidar el de la seua simultaneïtat i la seua relació– com a portadores de significats transcendents.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next