La pau. Temps d’estabilitat, de creixement material i personal, de confiança…, de gaudi dels grans assoliments i també dels petits detalls. La guerra. Temps de convulsions, de decaïment col·lectiu i anímic, de manca de perspectives de futur…, d’insatisfacció general i de desgrat per les coses quotidianes. La pau. Una taula parada ben ferma. La cobreix un tapet blanc i, damunt, al bell mig, hi ha una tassa fumejant i un tros de pa. Està situada en un espai càlid i acollidor, de colors suaus, harmònics, distribuïts en franges horitzontals. La guerra. Una taula parada desequilibrada. El tapet penja d’un costat i el menjar esvara i els diversos recipients cauen i en vessen el contingut. Tot es difumina i s’esborra, tot sembla fugisser, en aquest espai apagat i grisenc en què una línia negra, a l’esquerra, una línia definida i contundent, que prové de fora, enfonsa, només de tocar-lo, un costat del moble. En Taula de la pau i Taula de la guerra –dues obres del 1985–, Roser Bru ens posa davant de diferents visions d’un escenari diari, particular i senzill, però fonamental, l’escenari d’un àpat, constituït pels elements bàsics simplificats i reconeixibles. Dues visions que vincula als períodes de conflicte bèl·lic d’una banda i als de concòrdia de l’altra.
