Televisió a manta (als hospitals)

25 febrer 2019 06:00h
Autor: PIXNIO

Ha estat notícia –darrerament– una ordre que declara l’ús lliure, és a dir, sense pagament, dels televisors que hi ha instal·lats a les habitacions dels hospitals valencians. Desconeguem si s’ha establit alguna normativa que regule l’ús i funcionament dels aparells on són els malalts, però no fóra de més que així és fera i es fera ja, o siga en el moment d’arrancar aquesta curiosa iniciativa.

«Esta mesura s'emmarca dins del pla de dignificació i humanització de les infraestructures sanitàries, que busca "el major benestar de l'usuari de la sanitat pública, i la universalització del servici, públic i gratuït", ha assegurat la consellera, Ana Barceló, en un comunicat.» (LEMV)

No hi ha cap dubte de la bondat de la mesura i que la intenció és fer més suportable l’estada dels malalts a l’hospital, que ja tenen prou patiments pels quals estan on estan.

El que no sabem és si algú ha pensat en allò que està tan de moda i que en diuen «efectos colaterales». Perquè els nostres hospitals estan mancats d’una bona dosi de civisme i de respecte a les normes, que Déu ni do.

Principalment per banda dels familiars –no tots– i també d’alguns professionals que s’ho haurien de fer mirar.

Però no perdem el fil; què passa amb el soroll de dos (o un) televisor anant al volum que el malalt li abellisca? Pot ocórrer que un dels dos estiga tan fotut que li moleste el so del veí. Pot passar també que si un té el volum alt, l’altre no senta prou la seua TV i li done més canya. En què pot quedar convertida l’habitació d’un hospital? Aquesta mesura pot anar molt bé per al nou Hospital de La Fe, on diuen que cada malalt té la seua habitació. Però en la resta de centres hospitalaris de la Seguretat Social conviuen dos pacients en una sola cambra.

L’única possibilitat de fer compatible la convivència i la tranquil·litat que mereixen els que hi habiten és fent servir obligatòriament auriculars. Auriculars que haurien de permetre gastar-los no tan sols al malalt, sinó també al seu acompanyant.

Si aquesta mesura –o altra de semblant– no s’aplica, però ja, empitjorarà la qualitat de vida dels qui jeuen allà als llits amb el patiment que cadascú porta.

Sense que aquest guirigall s’hi pose en marxa, ja hi ha molt de soroll a les habitacions. El personal parla allí igual que si estigueren al casino del seu poble. De vegades, tres, quatre o cinc persones entren de colp i enraonen entre ells i amb el malalt. Si alguna infermera els crida l’atenció, callen un moment però això dura un minut.   

Som el segon país més sorollós del món. El campió és el Japó. Però si dins del que és Espanya es fera una comprovació, els valencians o els andalusos segur que aniríem al capdavant.

No li llevem cap mèrit a la mesura de les autoritats que ho fan amb la finalitat, com deia la referència de LEMV, d’alleugerir el patiment de moltes persones, sense que els coste ni un calé. Però també és important calcular les conseqüències d’allò que es decideix, no fora el cas que siga pitjor el remei que la malaltia.

next