Temprança

22 setembre 2019 06:00h
Foto: Pixabay

A l'església, menuda, però molt ben endreçada, el predicador que havia portat el rector del poble per fer l'homilia de festes de Sant Bali deixava anar la veu: “Moderació, sobrietat, continència!” –escridassava aquell capellà des de la trona, tot estirant els braços. Gras, panxut, redó, la cara encesa i sense quasi celles, la mirada llunyana i tèrbola. I seguia, esbufegant: “I sacrifici, germans en Déu Nostre Senyor... Menja frugal, cap ocasió del pecat de la carn ni de pensament, obra ni omissió...".

I resar fervorosament si ens veiem temptats per Satanàs. I així vencerem els instints terrenals de les passions. Ja ho digué Sant Tomàs d'Aquino “con la ayuda del Senyor todo es posible.”, perquè “no es lícito creer falso aquello que poseemos por la fe, pues ha estado confirmado por Dios y Dios es infalible”. Tothom, beates i feligresos, es miraven i es remiraven, avergonyits de no entendre massa bé el que deia, mentre acotaven el cap com aprovant “i tant!” i volent dir al mateix temps "què bé parla aquest mossèn". Els majorals feien com una espècie de ganyota significativa com que "paga la pena els vint-i-cinc duros que ens ha costat llogar-lo". Algú, descregut, pensava: "Puix per l'aspecte, no sembla que ell se sacrifique molt en l'assumpte de la papàrria".

Sermó i missa acabats, era hora de dinar. I ho feren convidats a cal batlle, la dona del qual va preparar un àpat extraordinari i abundant. Quan el mossèn predicador anava per la segona perdiu, la senyora de la casa l'increpà: “No deia vostè fa poc: moderació...”. “Ai, bona senyora, com diuen molt bé allà a la meseta... una cosa es predicar y otra dar lana”. I seguí amb el mejar que hi havia preparat, servint-se un quart de capó. Davant la cara d'estranyesa del batlle, afegí: “Haig de confessar, de debò, que la temprança és la menys important de les virtuts. Un pecadet venial, només. Amb un santiamén el tenim perdonat.” A més a més, cal fer esment a la nostra saviesa popular : “Val més perdre un amo que un bon costum”. I seguí menjant. Fartant, en bon català. I quan ja anava pel tercer plat de postres, ben remullats amb cinc copetes de ratafia, després del tercer terç de capó, i exactament al setè rot, cità Horaci: "Carpe diem, quam minimum credula postero". I afegí: “En confiança, senyor batlle... alguna vídua poc virtuosa del poble?”.

 Ramon Navarro Bonet

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next