Temps de confusió

29 novembre 2019 06:00h

Corren temps confusos, temps en els quals el mateix sentit del temps ha canviat, accelerant-se, intensificant-se, abocant-nos a un present continu de sobresalts i alertes, d'esdeveniments sense treva, de notícies incessants que ens fan sospitar, amargament, que en realitat no succeïx gens transcendent. Però sí que succeïx. Succeïx, i molt. Ocorre que ens desesperem, que ja no sabem quin camí prendre. Passa que les nostres velles brúixoles ja no servixen, que ja no marquen el nord perquè el mateix nord va emigrar sense que sapiem molt bé per on camina...

La confusió està al dia, perquè cada nova jornada augmenta el desordre civilitzatori, eixe que ha de destruir l'antic sense que el que pretenem nomenar com a nou apunte definitivament. Els signes se succeïxen, a semblança d'un cúmul de presagis apocalíptics, però preferim creure que tot marxa com abans, com sempre, en la línia imaginada d'un progrés benèfic i ascendent, d'un benestar assegurat per què hem cregut que era el fruit de la raó humana. Volem pensar que la modernitat il·lustrada encara funciona, i que els poderosos podran ser continguts en les seues descomunals ànsies de tindre més. Esperem mantindre el componiment, fins i tot sentint que la terra es mou sota els nostres peus, sense entendre que no hi ha drama en què es moga, si és que volem tornar a caminar amb altres peus.

Res és com sembla, ara més que mai. Els simulacres no cessen de produir-se, revestits amb el neó de la tecnologia, per a mantindre'ns en la il·lusió del raonable, de l'acceptació resignada. Oblidem que la psicoanàlisi ens va ensenyar que no es poden amagar els traumes massa temps sota l'estora, que les ombres ressorgixen en qualsevol moment, i que el caos imperant, tot i l'aparença d'ordre, és pura ombra amb tot el dolent i bo que té l'ombra.

Temem el desordre i la confusió, la desorganització dels nostres prestatges mentals, el desmantellament de les certeses que teníem per incommovibles. Anhelem com a xiquets en la nit fosca que algun adult il·luminat ens traga del marasme, que ens abrigue i cuide per a no témer ja més als fantasmes que ens ronden. Però és empresa vana, i ja quasi impossible, conjurar la bifurcació de totes les seguretats amb els erosionats relats de les ideologies i les religions salvífiques, amb eixe capitalisme integral desintegrant-se lentament mentre els seus més espavilats cucs busquen reproduir-se amb altres gens... Costa prou d'acceptar, però la lliçó que estos temps d'atordiment i entropia ens donen, dia rere dia, està molt clara: més ens val acceptar la confusió imperant, més ens val submergir-nos en ella radicalment, absolutament entregats, sense reserves, acceptant les pors que ens provoca el vertigen de la caiguda, descendint al fons d'este pou, desproveïts de certeses i horitzons tranquil·litzadors. Potser, i només potser, d'esta forma entregada i humil, puga evitar-se tant de sofriment inútil i puguem admetre que la realitat és ara així, i que el nostre desig d'ordre és el maldestre miratge al qual ha d'enfrontar-se una ànima insondable, que per naturalesa tendix a construir-se i enfortir-se en un oceà de caos.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next