Temps d'enyor

7 juliol 2019 06:00h

Sabeu? Comence a escriure aquestes ratlles justament la setmana que es compleixen 40 anys de la invenció del walkman. El walkman, quin aparell! Tot un símbol dels anys 80. El meu me’l va regalar mon pare quan vaig començar l’institut, i li va costar 2.500 pessetes. Un dineral! Tot era posar-se els cascos (i la colònia Chispas), introduir la casset en el reproductor aquell i fer el primer pas cap al món dels adults. Qui no ha estat alguna vesprada intentant reparar amb un boli Bic una cinta d’aquelles que es quedava enganxada a força de fer-la passar avant i arrere per escoltar una i una altra vegada la cançó de la nostra vida? Faig un esforç de memòria per intentar recordar quina cinta devia quedar-se abandonada al walkman aquell quan vaig passar de la casset al CD. Quina cançó se’m va quedar atrapada en el temps? La Incondicional, del cantant mexicà Luis Miguel. “Tú, la misma de ayer, la incondicional, la que no espera nada... la que no supe amar no sé por qué. Tú, intensamentetú,soledad, cariño, yoqué sé... Mis horasbajas, un cuerpo de mujer... No existe un lazo entre tu y jo. No hubopromesas ni juramentos, nada de nada...” Eren els temps de llegir encara Corín Tellado i el Vale mentre descobria Mercè Rodoreda i Vicent Andrés Estellés.

La lectura i la música, no cal dir-ho, han estat sempre les meues grans companyes de camí. Ara també i potser més que mai. Ho pense mentre escolte concerts d’oboè d’Albinoni a l’hora d’escriure. Alguns gustos canvien amb l’edat. Altres gustos, manies i maneres de ser, en canvi, romanen incondicionals. L’enyor se’m ve a sobre ara que arriba l’estiu. Es veu d’una hora lluny. He passat onze mesos treballant de manera imparable: cursos, llibres, articles, ressenyes, classes... No t’atures o pensaràs i t’adonaràs del precipici que tens sota els peus. És temps d’enyor, dic, perquè aviat “ell” compliria 66 anys i en unes setmanes farà un any que és mort. Un any! Han passat tantes coses! Nous projectes, reconeixements, propostes engrescadores... I per què no? Un escadusser i fracassat intent de relació d’aquells que un dia et dona ales i al següent te les talla a colp de falç, i que segurament feu més mal que bé, perquè en el fons fou la constatació del que una dona com jo ja no podrà tindre mai més (les dones com jo espantem segons quines estimes... O espantem i punt): una persona adulta (un home adult –que em consta que en deu haver... O què?) amb qui compartir interessos, inquietuds, alegries, quatre carícies i un “t’espere a la nit”. Així de simple, perquè la vida no pot ser tan difícil com sembla. No? Poder pensar que, després de tot, la vida és un contínuum, que caminar de puntetes sobre un mort són coses que ens passen a totes. És un simple “fer camí” que arriba a algun lloc. Però no, no anem enlloc: l’adéu de l’un em feu encara més palesa la mort de l’altre. Així, mentre escoltava la cadència i el ressò d’un “després de tot, no puc estimar una dona com tu, perquè n’estime una altra”, em passava per davant l’amor perdut fa un any  i l’amarga sensació d’haver malaguanyat un temps preciós amb falses carícies i haver perdut el qui podia haver estat un amic.

Infidel, culpable, decebuda, sola i un poc enganyada (imbècil, com diria Jane Eyre de cara a l’espill), ingènua per haver pensat que la normalitat era possible. Eixa era jo. El fracàs em feu veure la magnitud de la meua soledat, la grandesa del drama. Què seria de nosaltres, però, si no fórem capaços de reconstruir-nos a cop de fracassos? Aprendré a fer capoll, doncs, a força de sedosos enyors que atrapen la incondicional, el cos de dona, entre toves parets on no puguen tornar a entrar falses promeses ni juraments. Res de res. Crisàlide. Col·loquem-nos els cascos del walkman i caminem amb pas ferm pel món dels adults. Això és el que hi ha. No hi ha 'bolibic' que puga rebobinar temps ni enyor, ni lligams. No esperem res. Fem camí, que no és poca cosa.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next