Titoles de suro

17 febrer 2019 06:00h

Una vegada hi havia un home que feia uns lustres que es dedicava a fer fotocòpies. Per a empreses i per a particulars i, és clar, per a ell mateix. Començava a estar-ne rostit.

Es deia Telesfor, tot i que, escurçant a la catalana, era més conegut com a Lesfor.

L'esforç de Lesfor per viure d'aquella manera tan màquina-copia i vés-posant-paper l'estava esgotant en el més profund del seu ésser. Intentava esbargir-se menjant crispetes de colors amb sucre candy o candorós o sal atlàntica o pebre rosa i a vegades -només a vegades- se'n sortia. Acostumava a ser els dimecres, quan la seva dona la Lògia (Eulògia pels papers oficials, hipoteca més que inclosa) era al pati escrivint versos sobre petons tot suspirant, que queda molt bé.

'Els petons dels dimecres són de seda lila/ de teranyina que brilla/ amb gust de canyella/ i picantor de gingebre.'

Ell no entenia res. Volia aixecar-li la faldilla i remenar-li els baixos i fotre un polvo sota el presseguer i en acabat hi ha gent que fuma o que parla o que besa (és el que la Lògia hagués volgut), en Lesfor s'enfilava a l'arbre a comptar els fruits i comprovar que els ànecs muts no haguessin intentat tastar-los, cosa prohibidíssima i escrita en un avís gros que ell havia imprès i plastificat amb aquell posat de front arronsat i ullets estranys tan propi d'ell.

 Tenien en aquell pati-hort-jardí tipus Monet impressionista una desena d'aquells palmípedes. Els tenien perquè eren muts, cosa que donava molta serenor. La Lògia ho trobava més que lògic i es confessava amb ells de les seves frustracions mentre en Lesfor guillotinava gruixos de folis per fer llibretes espiralitzades per encàrrec.
 La dona començava a odiar-lo. Que s'espiralitzés el pito i la deixés, caram!

Ho va aconseguir. Cremat ell i fastiguejada ella, la separació va ser un dit (i dos dits i tres dits i...) i fet.

Van embogir per una sèrie de malentesos (les possessions, sempre les possessions) i van voler matar els ànecs -que no eren capaços de dir ni piu- per menjar-los amb peres. Els ocells van intuir-ho i van cardar el camp a qui sap on, lloc sempre més segur. Res d'aquell àpat tradicional, doncs, zero animals llevats de vida, que la mort era de la parella.

La Lògia va desaparèixer del mapa de Lesfor, farta i tipa del no entendre's ni per desentendre's l'un de l'altre.

I ell, a ell no se li va ocórrer res més entre graciós i desgraciat que posar-se el trajo de nuvi de color sèpia (de feia...) perquè no anava gaire granat, va respirar com si neixés de nou i afegint-hi una corbata taronja i unes velles xiruques de quantes hores passades quanta alegria fas reviure al meu cor va dirigir-se -amb un scooter que va pispar a un marrec- a un bosc d'alzines.

Tenia un pinyo fixo al cap i quan això passa els obstacles són minúcies esclafables sense compassió (va analitzar).

Tant de temps fent còpies el seu cervell s'havia tornat un copiador expert, per dir-ho d'alguna manera. Es considerava un artista i volia demostrar-s'ho.

Va arrencar suro dels troncs dels arbres (que van agafar fred i vergonya pel sobtat nudisme) i va entendre que la vida el somriuria. Somreia en pensar-ho, per anar conjuntat amb el cervell.

Aviat va ser al llindar d'un convent de monges carmesilanes. Va trucar-hi per demanar aixopluc (o allò-pluc o alguna cosa que quedés per a l'estil) i oferir un article innovador cristià. La superiora, una dona alta i seca que devia fer metro noranta-nou, la gran Desidèria, tenia dèria (mal amagada) pels homes decidits i fervorosos d'aspecte capellanístic i com que ell, a més, havia fotocopiat la Bíblia, el va donar per bo.

En Lesfor duia moscatell de pixats d'ànec i les va convidar al·legant que era un vi elegant de missa solemne. Totes aquelles religioses se'l van beure en un tres i no res.

A partir d'aquí tot va ser molt fàcil. En Lesfor els va prendre mides i va fabricar artesanalment les creus-miracle mentre elles dormien la mona i el mico.

En despertar-se es van trobar amb una safata plena d'uns objectes que no sabien què eren i que n'hi havia una per a cada una.

-Són creus-miracle. Porten benestar, pau, alliberació. Cadascuna val cent euros. M'ha inspirat el Diví.

Les va vendre totes sabent que quan tornés a passar per allà tindria més demanda. Va marxar xiulant a un restaurant de cinc estrelles a atipar-se de vegetals molt ben cuinats, ben verds, i cap al puticlub més selecte per fer postres es permeté.

Les monges es van penjar aquelles creus que, segons una que era bòrnia, estaven força malfetes però que s'han de saber perdonar els errors.

I el van ben perdonar. El van lloar. Perquè aquella nit...

Aquella nit cap monja no va evitar excitar-se amb allò que era una titola a mida exacta de les seves profunditats més profundes i que preses d'atacs de luxúria s'hi anaven introduint. Quin tacte, el del suro! Quina perfecció!

La Lògia, per la seva banda, també va dirigir-se al convent. Digues que la vida té casualitats. Se sentia més poètica que mai. Sentia la decadència de l'abandó volgut i allò li obria portes místiques. Havia paït bé que els ànecs no es mengen ni paeixen i si algun es moria per mort natural...i, vés per on i on per vés, en va trobar sis víctimes d'una vellesa artrítica ben traspassats i ja esquelets, pobrets, aprofitaria els becs -que la malaltia havia desadherit-,  els faria servir de mànecs de les sis portes de la roulotte que va aparcar per allà per segurament oblidar-la. I és que... va notar que havia de menester de fer un vot per una vida pura i ingressar en aquella santa casa.

I sí, sí, que faria un bot. No l'obrien i va entrar. Tot era a les fosques. No resaven?

Se sentien gemecs gens desesperats.

Se li va dibuixar un interrogant a la cara, petit perquè intuïa de què anava.

I va presenciar com aquelles dones recloses en la castedat es deixaven anar, s'entregaven al gaudi. Especialment la gran monja Desidèria que neguitosament havia enganxat amb cel·lo el que de tant d'usar s'havia trencat i que, si no arrreglava, la faria plorar amargament i rabiüda.

La Lògia es va escandalitzar en un grau no arxiescandalós. Aleshores va veure per terra... una fotocòpia de l'evangeli segons Sant Pascasi!

* A orelles de l'autora del relat ha arribat l'assassinat de Lesfor (li van trobar becs d'ànecs als intestins), l'ingrés de Lògia en un centre de dia i de nit amb presa de pastilles regula-eixos neuronals cada mitja hora i la reconversió d'un convent en casa de barrets...en un espai natural amb moltes sureres.

Tanganika (Lídia Massó i Busqué)

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next