Tornar a casa

30 juny 2019 06:00h

Al llibre d’Angelika Schrosbsdforff Tu no ets una mare com les altres, hi ha una escena memorable. Bé, n’hi ha moltes, però la que ve al cas és aquesta: una adolescent passeja per Sofia, capital de Bulgària. Amb sa mare i la seua germana han hagut de fugir de Berlín, on ella havia viscut sempre, perquè són els anys d’Adolf Hitler i elles són jueves. Que era jueva, la xica no ho sabia fins fa ben poc, perquè son pare no ho és i sa mare no és de tradicions. Aquell dia del passeig per Sofia que us explique, els alemanys acaben d’arribar-hi. Bulgària ha entrat en la guerra i la capital s’ha omplert de soldats nazis. Passegen pels carrers, criden i riuen, amos del món, encara. I aquesta adolescent jueva, sense pensar-hi gens, se’n va darrere d’ells, com un gosset extraviat que espera trobar un nou amo. Què li passa? Per què s’hi juga la vida? I la resposta és fàcil, primària, senzilla i sense filtres. Ha sentit parlar en alemany després de molt de temps. La seua llengua. Quan vaig llegir aquesta escena, em vaig identificar plenament amb el sentiment. Jo vaig viure una infantesa de llengua imposada en l’escola, d’ignorància de l’existència d’una literatura escrita en la meua llengua, de no saber que la cultura amb majúscules, la ciència, tot, era també meua. Per a qui no ha viscut això, per a qui no ha hagut d’expressar-se mai obligatòriament en una llengua que no és la pròpia, per a qui desconeix que, a voltes, demanar un entrepà en un bar, o una instància en qualsevol administració pública és tantíssimes vegades una proesa de funàmbul, tot això és com una anècdota, una queixa exagerada, perquè bé que ens han ensenyat a parlar i a escriure també en castellà, no? I és cert, ens han ensenyat, ens ensenyen i ens ensenyaran, i ho han fet tan bé que a voltes fins i tot ens sentim malament quan algú ens parla en castellà i nosaltres responem en valencià. Ens han ensenyat que això és una manca d’educació. I tots, almenys les persones de la meua generació, sabem prou com costa espolsar-se l’educació de sobre, l’educació franquista, masclista i etcètera. Obligar algú a expressar-se d’una manera que no li és pròpia al seu propi territori és un acte de violència. Quan aquesta obligació esdevé norma i quotidianitat i et volen fer creure que és solament una opció, la violència incruenta se t’encasta a dins, al moll de l’os, a l’ànima. Quan sospires alleujada en descobrir que la teua metge parla en valencià, que no t’hauràs de sotmetre al temor que no t’entenga –perquè parlem de salut, ull!–, que pots demanar a l’oncòleg o a la cirurgiana que t’explique això que et passa, o a l’oftalmòleg, o al psiquiatre. Quan sospires amb alleujament –dic, interiorment, quasi de manera automàtica–, en sentir la teua llengua, saps què va sentir aquella adolescent quan se n’anà darrere d’aquells soldats amb risc de la pròpia vida, pels carrers d’un país que no era el seu. Va sentir que tornava a casa. Perquè una llengua és això. És tornar a casa, recer, pau interior. És la manera de mirar el món i també la manera en què et sents malalta i la manera de viure i de morir-te. És ventre i pell, porus i ossos, venes i sang i un cor que es compassa o s’atura, cicatrius, bregues, salmòdies i una tonadeta. Aquella tonadeta que ve d’abans de nàixer i et fa tornar a casa. Ets tu en els mots. Tu.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next