Tornaré a les nou

Carles Enguix  
12 maig 2019 06:00h
PXHERE

–Tornaré a les nou… Soparé albergínia amb formatge –va contestar Ramon a la pregunta d’Elisava sobre a quina hora tornaria i què és el que volia per sopar mentre es posava la bufanda i l’abric.

Després les campanetes que penjaven de la porta varen sonar mentre que aquesta es tancava darrere del Ramon, que se’n va anar i es va deixar encesa la llum del rebedor.

Elisava, alhora que fullejava una revista asseguda amb les cames al damunt del sofà, es tocava delicadament la ferida de la cella, que encara no se li havia tancat del tot i que havia preferit deixar a l’aire lliure perquè cicatritzara més aviat.

Va recolzar la revista entre les cames i va fer memòria de la situació que havia viscut amb el Ramon quatre dies abans, quan ella li va cuinar per dinar una bona truita amb creïlles i ceba i ell li va objectar que ja estava fart de truites, que ja era hora que s'espavilara i que es preocupara per cuinar alguna cosa més elaborada, que després de tants anys que duien junts la veritat és que sempre menjaven el mateix. A continuació, en un atac incomprensible se’n va alçar i li va donar una forta bufetada que va fer que Elisava perdera l’equilibri i caiguera al damunt de la moqueta del terra com si fos una bujot, amb els ulls tancats per l’agressió tan bèstia que li havia propinat el seu company i amb tanta mala sort que es va colpejar contra la tauleta que tenien al davant del sofà.

Es va mossegar els llavis de la ràbia que tenia de pensar en aquella imatge desagradable i, quan va abaixar el cap, resignada, li vingueren espontàniament les llàgrimes i va tancar els punys.

Elisava suportava des de feia catorze anys la violència del seu company sense saber el perquè. A més a més, últimament i per qualsevol situació, per molt ximple que fóra, Ramon es comportava així encara més a sovint en comparació amb anys anteriors. Era com si hagués fet un canvi premeditat i per alguna causa que ella no aconseguia endevinar.

S’enfadava, l’insultava i en innumerables ocasions l’agredia sense sentit i de vegades la increpava davant inclús d’alguna amiga, sempre que no hi hagueren amics. Davant d’amigues, sí; en canvi, davant dels amics, no s’hi atrevia.

No ho podia resistir més i de fet ja feia temps que havia contactat amb l’Associació de Defensa de la Dona per veure de trobar una solució que ella pensava que finalment seria apartar-se d’ell, fugir i amagar-se o fins i tot canviar de ciutat, establir-se en alguna altra on ell no la pogués trobar.

Va deixar de pegar-li voltes a aquella penosa situació. Volia encara que fos per un moment apartar-se de tot allò i esplaiar-se.

Se’n va encaminar cap al rebedor per apagar la llum que el Ramon s’havia deixat encesa i després va acostar-se cap a la finestra per veure el dia que feia; un dia assolellat, preciós, un ambient incomprensible per a una vida trista i gris com la seua en què consumia els dies molt fotuda al costat d’aquell home que no li tolerava res i que havia canviat tant des que el va conèixer que era incomprensible la convivència actual en comparació amb aquells dies en què la respectava d’una manera especial i carinyosa.

Convençuda que el dia era el que era, ho va deixar córrer tot i es va dirigir cap a la cambra de bany i es va asseure en la tassa del vàter per fer les seues necessitats.

Així asseguda, mirava l’ampolleta de colònia que descansava enfront d’ella al damunt del moble de les tovalloles i que el Ramon li havia regalat pel seu aniversari –perquè malgrat tot això ell mantenia com a mínim el detall de regalar-li alguna cosa encara que fos pel seu aniversari o per celebrar el dia de les seues noces–, una colònia de París, així com a ella li agradava, originària de la ciutat a la qual sempre havia somiat en viatjar i que per falta de comprensió per part d’ell mai havia pogut anar. El Ramon, quant tocaven el tema de viatjar, ja fos per vacances o per fer una escapada, sempre argumentava que París no pagava la pena.

–Millor Londres o Roma –afegia sempre ell.

I anaven passant els anys i a Elisava li venien ganes d’enviar-lo molt lluny i alliberar-se d’ell per ser un ser totalitari, incomprensiu i, el pitjor, un home violent.

En aqueixa postura es trobava quan de sobte va notar bambollejar l’aigua de la tassa. Estranyada, va mirar entre les seues cames per comprovar què era el que passava i en aqueix moment va veure atònita que de dins de l’aigua apareixia el cap d’una serp; una serp que es va llançar cap a ella i va anar introduint-se, a poc a poc, amb la dificultat pròpia que causa entrar per un forat estret, per l’anus, i és que aquella serp era d’un grossor important.

L’escena era esgarrifosa. La impressió que feia era de repulsió i terror.

Aquella serp de color blau amb el cap aquell estilitzat i una boca molt ben servida de dents esmoladíssimes, semblava un ser vingut del mateix infern.

Encara asseguda, va cridar horroritzada i endolorida, agafant-se fortament amb una mà del tovalloler i amb l’altra mà, del pom de l’armari; va intentar apartar-se ràpidament però la serp ja havia introduït els seu cap i seguidament va endinsar-se encara més i més cap a l’interior.

Elisava, pel dolor que li va causar aquella bèstia i per la impressió, va caure inconscient en el pis, mentre que aquell animal d’un metre aproximadament va continuar entrant i entrant pel seu darrere fins que va desaparèixer dins.

L’escena era terrorífica, horripilant. La impressió que feia era de repulsió i terror.

Allà estesa en el pis del bany, sense sentit, amb les bragues baixades, semblava que havia estat violada per algun canalla com el seu company, per això, quan va entrar ja de tornada el Ramon i se la va trobar així, esclatà enrabiat i va pegar repetidament unes quantes punyades a la porta del lavabo fins que aquesta va vibrar estrepitosament i va colpejar l’armari que hi havia al darrere, provocant que s’obrira la seua porta i caigueren uns quants pots i ampolletes al terra que acabaren trencant-se i estenent sobre Elisava i el pis infinitat de colònies, cremes i bocins de cristalls.

El Ramon va cridar extenuat el seu nom repetidament mentre que s'agenollava davant d'ella per socórrer-la, moment en què Elisava va obrir els ulls sobtadament.

Ell es va apartar a l’espera de la seua reacció i aquesta se’n va alçar a poc a poc mirant-lo de fit a fit.

–Com estàs? Què ha passat? –va preguntar-li sanglotant i pres pels nervis. Ella no va respondre; com si fos un zombi va encaminar-se cap on es trobava el seu company.

Ramon va retirar-se arrossegant-se pel terra cap enrere; notava en la mirada d’ella alguna cosa estranya que no comprenia. Li semblava com si estigués posseïda.

Es va posar dret, va eixir del lavabo sense llevar-li la vista i va recular fins al sofà mentre que Elisava, amb els braços caiguts, el caminar pausat però segur i l’esguard fix en els ulls d’ell es va dirigir molt decidida al seu encontre.

I quan ja hi va estar a l’altura del Ramon va obrir la boca d’una manera exagerada, amb una mesura extraordinària, i d’ella va eixir el cap de la serp amb els ulls brillants mostrant aquelles dents esmolades i amenaçadores.

En Ramon no sabia què fer. S’hi va quedar paralitzat davant d’Elisava i fins i tot va cridar d’estupefacció en comprovar que allò que li eixia a la seua companya per la seua boca era una serp espantosa.

I en un descuit, ràpidament, la serp va eixir totalment del cos d’ella i es va llançar al coll del Ramón, subjectant-li fortament la gola amb la seua boca.

Ramón intentava cridar però l’opressió que li causava aquell animal li ho impedia.

Les seues mans s’agarraren fortament de la prestatgeria i les cames li tremolaven pel terror que experimentava. Semblava que els ulls se li anaven a eixir de les òrbites i no tenia un altre pensament que fugir.

Mentrestant, Elisava havia despertat allà davant del Ramon; va tardar uns segons a reaccionar i, després, en veure aquella escena, es va tirar les mans a la boca i es va apartar presa del pànic.

Va voler eixir al balcó per demanar auxili, però quan ja estava a punt d’obrir la porta es va adonar que aquell era el moment per venjar-se del Ramon. Que ella ja estava més que farta i que si aquell animal el matava, doncs ja tenia la solució als seus problemes.

Però res del que ella imaginava va passar.

La bèstia, amb els seus ulls, que els movia repetidament d’un costat a l’altre fixant-los en els d’ella, semblava que volia indicar-li alguna cosa.

També hi bellugava la cua com si la cridara i li indicara que actuara, que aprofitara l’ocasió i l’ajudara a donar-li una lliçó al seu company. Finalment Elisava la va compendre

Es va acostar al Ramon, que en aquell moment bavejava i escopia mentre que s’havia engargussat i mormolava frases incomprensibles i el va amenaçar que la serp estava disposada a acabar amb la seua vida.

Ramon, captiu pel terror, va bellugar els braços intentant demanar auxili i com va poder va cridar que no ho permetera.

Després la serp va soltar el Ramon de molt mala manera i davant d’ell es va estirar tota redreçada verticalment, mostrant-li les dents i soltant un crit espantós.

Ell, arrossegant-se per la paret i amb el rostre desencaixat pel terror que li causava aquella situació, va dirigir-se a la porta del saló i ràpidament la va tancar al seu darrere i va entrar a l’habitació.

Molt nerviós i amb els ulls encara desorbitats, es va encaminar a l’armari i va obrir els calaixos per treure la seua roba; també va despenjar de les perxes les camises i la jaqueta. Ho treia de molt mala manera; embolicant tota la roba en un improvisat farcell desastrat i deformat i després ho va ficar tot dins de la bossa d’esports. Ràpidament es va encaminar a la porta de la casa per fugir al més ràpid possible. No va esperar l’ascensor; sinó que va baixar les escales ràpidament subjectant-se de la barana i mirant de tant en tant al seu darrere per si aquella serp el perseguia.

Elisava, mentrestant, havia obert la porta que comunicava amb el rebedor i ja recuperada del tràngol que havia passat i ufanosa li va increpar des de l’escala, repetint-li amb to burlesc, la mateixa frase que ell la majoria de dies li contestava en anar-se’n de casa: 

–"Tornaré a les nou! Tornaré a les nou!" Ací t’espere! –va exclamar ella definitivament tota orgullosa per la venjança que aquella bèstia li havia propinat.

Es va girar cap a la serp que encara romania dreta allà enmig del saló, però ara amb la boca tancada i més relaxada, i li va agrair haver provocat aquell desenllaç tan definitiu entre el seu company i ella.

La serp la va mirar satisfeta, va fer mitja volta i seguidament, arrossegant-se pel pis, es va encaminar cap a la cambra de bany seguida d’Elisava, la qual endevinava el que anava a succeir.

Aquell animal es va dirigir directament a la tassa del vàter, es va girar i, a continuació, li va fer l’ullet. En acabant es va esmunyir a dins de la boca de la tassa i va desaparéixer finalment entre l’aigua, desplaçant-se per la canonada camí del clavegueram general de la ciutat.

Elisava es va acostar al vàter i, satisfeta, va mirar al seu interior; la serp havia desaparegut. Va tancar la tapa, va asseure's al seu damunt i va soltar un respir de tranquil·litat mentre que la seua imatge resplendent es dibuixava en l’espill.

Per fi havia aconseguit tirar fora de casa el seu company i semblava que per a sempre.

Mentrestant la serp, a través de les canonades de la ciutat, va viatjar cap a un altre domicili. En alguna altra casa es presentaria per complir la seua finalitat que no era altra que posar fi a tota una vida de patiments i de bestieses. Possiblement en una altra llar l’estaven esperant; si no com un ésser amb fisonomia de serp, sí d’una manera abstracta com solució final a totes les penes.

Elisava ja molt relaxada i segura de si mateix, es va alçar i es va encaminar al sofà. Va seure molt plàcidament, va retornar a agafar la revista que havia estat llegint i va veure que en un article parlaven d’una serp que darrerament s’havia vist emergir per les tasses dels vàters i que visitava les dones que vivien amenaçades pels seus companys.

Als ulls de qualsevol que no havia passat per aquella situació era una notícia molt estranya i fins i tot es podia pensar que era una mentida publicada amb la finalitat de causar impacte en els lectors i incrementar així la venda d’exemplars.

Cap periòdic ni noticiari de ràdio o la televisió van confirmar aquella notícia. Fins i tot van haver periodistes i polítics de l'Ajuntament que ho varen desmentir. En fi…

Elisava va apartar la vista de la revista, va observar la porta del bany que en aquell moment romania tancada guardant al seu darrere aquella fantàstica història i somrient va mormolar en veu alta la cantarella que havia aprés espontàniament:

–"Tornaré a les nou! Tornaré a les nou!". Sí, clar!

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next