Torne de seguida

24 abril 2019 06:00h

Igual no soc perfecta com a mare, ho reconec, encara que siga en la intimitat per a no despertar comentaris malintencionats, que l’enveja, com el Twitter, la carrega el dimoni. De fet, hi ha moments del dia en què, fins i tot, se m’oblida eixe xiquet detall que soc mare. No sé si conscientment o inconscientment, però el que sí que sé segur és que és un oblit necessari. Com allò que vaig escoltar tantes voltes de xiqueta: “Es justo y necesario”. Just perquè necessite ser persona a més de mare – en part perquè ja ho era abans i em sap greu perdre eixe costum. I necessari perquè una també ha de poder continuar gaudint del seu temps i del plaer, bé siga en forma de xocolate amb ametles, de recrear-se en unes fotos de Jude Law en calçotets igual de cegadores que el David de Miguel Ángel o en mitja horeta al sol i un bon llibre en aquell banc tan ben orientat en quaselvol plaça que es precie.

Després, si s’ha d’anar a l’exposició de Harry Potter, s’hi va, si els dissabtes he de dormir enmig de dos xiquets –que ja no ho són tant però continuen esperant que arribe aquest dia de la setmana per a reclamar-me com si fos el mallot groc del Tour de França s’hi dorm o s’intenta fer-ho, entre colzades, genollades i pregant que aquella vesprada no hagen incorporat al seu menú cap d’aquelles bossetes extra de ves a saber què, amb sabors que perduren en l’alè més del desitjat.

Si he de continuar somiant amb dutxar-me sola i amb tranquil·litat i no entre ponències vàries sobre els últims conflictes a classe, les últimes coreografies per a la funció escolar de torn o les estrenes més immediates al cinema per a públic familiar, es fa i punt.

Però tot això no implica que, com a la tenda d’enfront, de tant en tant, penge el cartell de “torne de seguida” i continue a la meua. I sí, és fantàstic i meravellós perquè l’estima també requereix de distància per oxigenar-se i perquè una necessita uns minuts per al que li vinga de gust encara que siga veure una i altra vegada un vídeo de titots reials mentre pense que són com reines perpètues de carnaval amb eixa xuleria que es gasten. Com aquells personatges de Marbella que desfilaven per les pàgines de l’Hola cada estiu restregant-nos a la resta que sols havien vingut al món per a lluir en les festes mentre la resta les úniques festes que coneixíem eren les patronals i ahí la sofisticació no tenia cabuda.

El problema és quan, com ara, acabava de penjar mentalment eixe preat cartellet per a dedicar-me uns minuts a la vida contemplativa i un parell de mares, de les de matrícula d’honor, han envaït el meu espai amb una masterclas sobre perruqueria infantil. No sabria dir si tot ha sigut casualitat o ganes d’aprofundir en la ferida, però si ja tenia clar que el món de l’estètica no entra dins de les meues virtuts, elles han fet que haja acabat ratificant el que ja pensava. Almenys sort que no em coneixien i no tenien ni idea que tenien al seu costat una negada per a experimentar amb els cabells propis i aliens. Amb les cues tan perfectes que em feia ma mare de xiqueta i la genètica no ha volgut continuar perpetuant la tècnica. Bé, el cas és que no he pogut ni obrir el llibre que portava a les mans, però m’he camuflat sota les ulleres de sol mentre imaginava que un d’aquells núvols que s’acostaven adoptava la forma d’un drac gegant que s’emportava aquelles virtuoses de les trenes mínim fins al parc del costat abans que haguera de regirar el cartell.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next